Cosmètica antifranquista

César Martín

Vilafranca

Tot seguint les passes d’altres ajuntaments, el govern municipal del Vendrell ha iniciat gestions per tal de retirar a Franco el títol d’“alcalde honorario y perpetuo” que li va ser concedit per acord unànime del ple municipal celebrat el 31 de març de 1964.

Em fa l’efecte que gairebé tothom comparteix la idea que un règim democràtic no pot honorar qui, al llarg de dècades, va governar el país dictatorialment i va privar els ciutadans de les llibertats més bàsiques. De la mateixa manera que des de finals dels setanta es van suprimir del nomenclàtor els noms dels militars revoltats o dels dirigents feixistes, tampoc no és lògic que aquestes persones mantinguin títols honorífics, polítics o acadèmics.

Millor tard que mai, certament, però no deixa de sorprendre que es prengui una decisió d’aquest tipus l’any 2016, trenta-set anys després de les primeres eleccions municipals democràtiques (3 d’abril de 1979). I encara crida més l’atenció, en el cas de l’Ajuntament del Vendrell, que la iniciativa hagi agafat volada “després de fer una consulta a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès per constatar si el consistori havia aprovat l’acord d’aquest nomenament”, com si la designació hagués estat clandestina o secreta i no un acte de propaganda política, divulgat a través dels mitjans de comunicació de l’època i que molts veïns del Vendrell necessàriament han de recordar.

Sobre aquesta primera hipocresia –“no ho vam fer abans perquè no ho sabíem segur”– se n’ha construït una altra encara més sagnant. I és que, segons la nota de premsa, l’acord del 64 hauria estat “una imposició del governador civil d’aleshores” o, dit d’una altra manera, que l’any 1964 al Vendrell no hi havia franquistes a l’Ajuntament i que l’alcalde i els regidors van honorar el dictador totalment a contracor.
El govern de Franco tenia un catàleg de prohibicions amplíssim, però no conec ni un sol cas de ningú que fos obligat a ser ministre, governador alcalde o regidor. Més aviat hi havia un notable llistat de candidats fent cua. L’alcalde i els regidors del Vendrell que dirigien l’Ajuntament l’any 1964 ocupaven els càrrecs per voluntat pròpia. Fos per convicció, per interès, per vanitat, per arribisme o pel que sigui, tots van dir que sí perquè van voler, ben conscients que acceptant el càrrec, col·laboraven activament amb la dictadura i la legitimaven. I, per cert, a la vista dels cognoms que figuren a l’acta sembla clar que ni l’alcalde ni cap dels regidors no eren d’origen castellà, sinó catalans de soca-rel.

La revocació de l’acord del 64, en definitiva, si vol ser una condemna real del franquisme i no una operació de cosmètica política, vana i hipòcrita, hauria d’arribar acompanyada de la reprovació de les persones que van prendre l’acord i que, com el mateix Francisco Franco Bahamonde, hi haurien de ser citades pel seu nom i cognoms.

No ho faran, és clar, perquè, com sap tothom, al Vendrell –ni a Catalunya!– mai no hi va haver franquistes.