Els dos papes
César Martín
Vilafranca
He llegit amb gran interès l’article que sota el títol “Bergoglio versus Ratzinger?” publicava l’Antoni Puigverd diumenge passat a LV.
Amb el coneixement, la perspicàcia i l’honradesa que el caracteritzen, l’escriptor gironí iniciava l’article amb una pregunta –“hi ha conflicte, antagonisme o ruptura entre el magisteri de Francesc i el de Benet XVI?”–, feia després un seguit de consideracions sobre el gir que ha suposat l’arribada del papa Francesc en relació al rumb marcat per Benet XVI i Joan Pau II, i finalitzava amb una nova pregunta: “el formidable edifici cultural de Ratzinger (en el qual fe i raó concorden) queda complementat o impugnat per l’amor fratern, essència del cristianisme, que propugna Francesc?”.
Al mateix article, Puigverd citava els “ateus devots”, expressió que desconeixia i amb la qual, explica, designen a Itàlia aquelles persones que, sense ser creients, defensen l’Església de Wojtyla i Ratzinger perquè la consideren “la gran muralla de la tradició oposada a la diarreica moral postmoderna”. Confesso que m’he sentit retratat, si més no parcialment, en aquesta categoria dels ateus devots: a mi, que no sóc creient, també m’agradaven més els dos papes anteriors i voldria raonar molt breument per què.
Segons el meu parer, una de les tensions constants de la història humana és la que mantenen els conceptes d’individu i de comunitat. Tant el judaisme com el cristianisme deixen un gran marge a l’ambigüitat. Els Evangelis de cap manera no són una summa teològica, ni tan sols una ètica tancada. Fins i tot el “sermó de la muntanya” permet una immensa varietat d’interpretacions. I pel que fa al mandat de Jesús més conegut i explícit –“si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”–, analitzat fredament, o és una proclama retòrica o és un imperatiu impracticable: què vol dir venir amb mi?, com pot ningú negar-se a si mateix?
La Bíblia i la tradició catòlica basculen constantment entre el pes de la persona i el de la comunitat. Si alguna cosa crida l’atenció a l’Antic Testament és la quantitat d’homes i dones concrets, amb noms i trets propis, que hi apareixen, i que mantenen, ja des d’Abraham, una relació individual amb Déu. També, per descomptat, veiem sovint el poble de Déu, que pateix l’esclavatge a Egipte, que travessa el desert, que rep els manaments, que lluita, prega i viu unit.
La història de l’Església es pot veure, així, com una cerca de l’equilibri entre el vincle particular de cada creient amb Déu i la seva pertinença al cos místic de Crist. Quan la persona pesa massa, pateixen la fraternitat i la caritat; quan la balança s’inclina en excés cap al poble, s’afebleixen la llibertat i la responsabilitat.
Francesc sembla que ha optat per augmentar el pes de la fraternitat i la caritat. Potser és el que demanen els temps, però crec que no hauria de perdre de vista el que hi ha a l’altre plat de la balança, no sigui que es buidi pel camí.
