El sexe dels àngels
César Martín
L’any 1453 el sultà Mehmet II conquerí Constantinoble. L’antiga Bizanci va capitular víctima, més que de la pujança dels otomans, de la seva pròpia decadència. Diuen les cròniques que durant l’atac final l’emperador Constantí XI, segur de la resistència dels tres anells de muralles, considerats inexpugnables, passava el temps debatent amb els teòlegs sobre el sexe dels àngels.
A Vilafranca fa anys que estem ocupats amb el sexe dels àngels mentre van ensorrant-se les muralles. La vila té avui un pes industrial, financer i comercial inferior al que tenia fa quinze, vint, vint-i-cinc o fins i tot trenta anys, però els encarregats de posar-hi remei -els polítics, les persones amb relleu social, intel·lectual o econòmic, els mitjans de comunicació i els agents socials- no semblen conscients de la situació. Contràriament, han consolidat un llenguatge autocomplaent fet de paraules buides, cada cop més allunyades de la realitat -capitalitat, ciutat de referència, vila dinàmica…-, i semblen més preocupats de promocionar el folklore que de recuperar el vigor econòmic i construir una ciutat amb futur.
Els exemples del que dic donarien per omplir un tractat, però em limitaré a tres.
Quant a la pèrdua de pes econòmic de Vilafranca, n’hi ha prou a recordar uns quants noms com ara Madofa, Belcor, Peyton, Cinzano, Piensos El Sol i, el més important amb gran diferència de tots, Caixa Penedès. Això sense citar empreses de la comarca. En concret, la desaparició de l’entitat financera ha estat una catàstrofe, però en comptes d’obrir un debat per esbrinar les causes, les responsabilitats, els danys i les possibles reparacions, s’ha estès sobre la qüestió una impenetrable llosa de silenci que és, em penso, la prova més evident de la paràlisi vital de la ciutat.
Pel que fa al cofoisme com a model de l’activitat pública, cap millor exemple que l’anomenada “Capitalitat de la Cultura Catalana”, denominació que concedeix una entitat privada i que, ja posats, podria ampliar-se a la cultura europea o, per què no, a la universal. Quan es va anunciar el programa i vaig veure que es volia engegar, a la fi, la rehabilitació del claustre renaixentista de la Trinitat, vaig pensar que això compensaria tanta faramalla i tanta retòrica envanida. Aviat es va saber, però, que el projecte feia figa i que el claustre romandrà condemnat a la degradació.
Per acabar, i com a exemple paradigmàtic del que estem perdent, no em puc estar de mencionar la situació que travessa l’hospital, de llarg l’equipament més important de la vila. Aquests dies he tornat a visitar-lo amb assiduïtat. La professionalitat i la cordialitat dels professionals que hi treballen són les de sempre -moltes, moltes gràcies!-, però les instal·lacions i els mitjans han patit una manifesta davallada.
Cap problema, però. Ara vindrà la Castanyada, i després la Fira del Gall, les Festes de Sant Raimon, Carnestoltes, els Tres Tombs… i seguirem parlant del sexe dels àngels.
