M. Montserrat Saumell
Mn. Miquel Raventós
Els companys em van fer saber de seguida la mort de la germana de mossèn Lluís Saumell, M. Montserrat Saumell i Gili, religiosa vedruna. Havia nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1925 i morí, a Vic, el passat 27 de juliol, amb noranta anys i un munt d’anys de vida religiosa. M’ho va confirmar una amiga –seva i meva- que havia treballat amb la Montserrat, en una escola municipal, al barri humil de la Perona, a la Verneda, a Barcelona, cap als anys 75-80.
Allà a la Perona, un barri de barraques on habitaven sobretot famílies d’ètnia gitana, vaig conèixer la Montserrat que, juntament amb la seva companya (i amiga meva des d’anys enrere) Amèlia i altres mestres, tiraven endavant una escola, gens fàcil de gestionar. L’escola duia el nom de “Los Pinillos”, perquè temps abans la Montserrat ja havia començat a fer classe a un grupet de nens i nenes sota un pi. Després de múltiples gestions amb l’Ajuntament de Barcelona, arribà l’escola.
Eren temps en què també les congregacions religioses vivien moments de canvis profunds en la seva presència en la societat. El concili Vaticà II havia obert portes a un estil de vida religiosa massa tancada i empenyia cap a una presència més visible en el món dels més pobres. La Montserrat i l’Amèlia van deixar les seves comunitats i es van plantar en una barraca al barri de la Perona, prop del Pont del Treball, juntament amb dues amigues. Quatre dones en una barraca humil, que en res no es diferenciava de les altres. Una vida austera, plenament al servei dels més pobres. Una vida humil i silenciosa, trencada massa sovint pel tric-trac dels trens que passaven per allà mateix.
L’amistat amb l’Amèlia va propiciar que en les meves anades a Barcelona (llavors érem de l’arquebisbat de Barcelona) anés de tant en tant a compartir la taula del dinar en aquesta barraca. L’arribada a la barraca era igual per a tothom, en un carrer no enquitranat, ple de reguerons d’aigua i on passejaven amb absoluta impunitat unes rates enormes. L’interior de la barraca era net i endreçat, però com que els fonaments no eren gaire sòlids, fàcilment rebien la visita dels rosegadors.
No sé fins a quin punt està escrita i documentada aquesta etapa que van viure algunes congregacions religioses, però valdria la pena que en quedés constància. Necessitem conèixer aquests testimonis, com el de la M. Montserrat Saumell i tants d’altres. Són com una gota d’aigua fresca enmig del devessall de notícies d’extrema violència amb què ens saturen avui els mitjans de comunicació.
Gràcies M. Montserrat. El meu condol als seus familiars.
