Lluís Companys: de màrtir a lluitador
Ramon Arnabat
El 15 d’octubre fa 75 anys de l’assassinat de Lluís Companys a mans de l’exèrcit franquista. Havia estat detingut a França per la policia francesa col·laboracionista i la policia alemanya que el lliuraren a les autoritats franquistes. Després de torturar-lo a Madrid, l’enviaren a Barcelona per fer-li un Consell de Guerra Sumaríssim sense cap tipus de garanties jurídiques. Fou condemnat a mort i afusellat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940.
Companys ha esdevingut el “President màrtir”, l’únic president d’un país democràtic afusellat a Europa i en honor seu se celebraran enguany nombrosos actes de record i homenatge. Massa sovint, però, aquestes efemèrides tan sols reconeixem les personalitats destacades i a aquestes quant a víctimes; però, sovint, oblidem que formaven part de col·lectius més amplis, o que, a més de víctimes, eren resistents, lluitadores i polièdriques.
La Generalitat de Catalunya ha tingut l’encert, tot i que molt tardà, de declarar el 15 d’octubre “Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió de la dictadura franquista” i, per tant, fer un reconeixement col·lectiu a les víctimes. Però, per altra banda, les institucions catalanes des de la Generalitat als ajuntaments sovint s’han limitat a demanar l’anul·lació del Consell de Guerra de Companys, oblidant-se dels prop de 30.000 catalans que patiren Consells de Guerra sumaríssims com el de Companys. Cal exigir que, d’una vegada, s’anul·lin els Consells de Guerra del franquisme.
Molt sovint Companys ha estat a l’ombra de Macià. Per això cal recuperar el Companys de carn i ossos, l’home polièdric, el lluitador i resistent que al llarg de la seva vida mostrà un fort compromís amb les classes populars i Catalunya, més enllà de ser una víctima de la repressió franquista.
Lluís Companys, advocat de professió i periodista de vocació, participà des de les files del republicanisme d’esquerres en nombroses iniciatives socials, com la defensa dels obrers anarcosindicalistes, junt amb Salvador Seguí i Francesc Layret; la lluita contra la guerra al Marroc i l’acollida de nens francesos durant la Primera Guerra Mundial; la defensa de l’autonomia municipal i dels serveis públics; o la formació de la Unió de Rabassaires de la qual fou secretari. Des dels càrrecs que ocupà sempre defensà els interessos populars, ja fos com a regidor de l’Ajuntament, com a diputat a les Corts o com a parlamentari a Catalunya. Companys proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona el 14 d’abril de 1931 i l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934 des del balcó de la Generalitat de Catalunya, però també aprovà la Llei de Contractes de Conreu que afavoria els pagesos enfront dels propietaris. Durant la Guerra Civil organitzà la defensa del país davant l’agressió feixista, l’acollida dels refugiats que venien d’altres llocs d’Espanya i la solidaritat amb Madrid que, igual que Barcelona, patia els bombardeigs franquistes.
Recordar Companys i als que, com ell, lluitaren per un país lliure i millor socialment, és el millor homenatge que li podem fer. Reduir-lo a “màrtir”, és com tornar-lo a matar. El que interessa de Companys és la seva vida, la seva trajectòria i el seu pensament.
