Com abordar un problema irresoluble?

César Martín

La història dels homes és plena d’intents de resoldre l’irresoluble. La geometria no ha trobat solució a la quadratura del cercle; ni la química ha estat capaç de transformar el plom en or o argent mitjançant la llegendària pedra filosofal; ni sabem, més enllà de les fantasies, de cap elixir de la immortalitat.

Salvant totes les distàncies, el problema català és d’aquesta mena: no té solució definitiva, només admet aproximacions, conjectures, respostes parcials i provisionals.

No es tracta, com tantes vegades s’ha volgut presentar, d’un problema especial i únic. Contràriament, molts Estats s’enfronten a situacions similars. Al vell continent, i per fer un inventari d’urgència, tenim Còrsega, Alsàcia, Lorena, Aquitània i el Rosselló a França, el Piemont, el Vèneto i el Tirol a Itàlia, Flandes i Valònia a Bèlgica, Baviera a Alemanya o Frísia a Holanda, per no parlar del mosaic de comunitats lingüístiques i religioses que formen Hongria, Romania, Bulgària o Polònia.

Tornant a casa nostra, ningú no pot dubtar que es tracta d’un problema “de naixement”, que es mantindrà, em penso, mentre Espanya i Catalunya existeixin.

A tot arreu es tracta d’un afer d’intensitat variable, sovint vinculat amb les crisis econòmiques i els episodis de feblesa dels Estats. I una altra característica comuna rau en el fet que dins d’aquests territoris coexisteixen partidaris de mantenir-se dins d’un Estat més gran i defensors d’assolir diferents graus de sobirania.

Tot plegat ha aflorat ben clarament a les últimes eleccions, que han dividit la ciutadania en dos blocs gairebé iguals i han demostrat, un cop més, que si bé hi ha un fort sentiment independentista, també perviu una clara voluntat de mantenir els lligams amb Espanya.

Com va dir Ortega al discurs que va pronunciar el 3 de maig de 1932 a les Corts republicanes, “aquest problema i aquest dolor comú a uns i altres és un factor permanent de la Història d’Espanya. L’única cosa seriosa que podem intentar és arrossegar-lo noblement, donant-li a cada moment la millor solució relativa possible. Urgeix corregir completament la manera com s’ha plantejat el problema i invertir els termes: en comptes de voler resoldre-ho d’un cop per sempre, hem de reduir-ho a termes de possibilitat, cercant lleialment una solució relativa”.

Si, com proclamen tots els partits polítics, sense excepció, volem construir de debò una Catalunya cohesionada, cadascú de nosaltres haurà de renunciar a la seva utopia i transigir, és a dir, cedir una part de les seves pretensions –una part substancial, dolorosa– en benefici de l’interès general.

No podem continuar com fins ara, presenciant impassibles com s’obren entre nosaltres dos penya-segats cada cop més estèrils i més alts. La meitat d’un país no té dret a construir el futur prescindint de l’altra meitat.

Renunciem a les utopies. Oblidem la quadratura del cercle. En política, com en la vida, les millors solucions són les més humils.