La fam de les xifres

A la Xina de la fi dels anys 50 i principis dels 60 del segle XX es van implantar una sèrie de mesures econòmiques, socials i polítiques per tal d’aprofitar l’enorme capital humà del país per a la industrialització. Aquest pla de desenvolupament va ser impulsat directament per Mao, anomenant-lo com el Gran Salt Endavant. La idea era la de col·lectivitzar i crear comunes com unitats econòmiques autosuficients, que incorporaven la indústria al costat de projectes d’infraestructures. Desenes de milions de persones van ser mobilitzades per crear aproximadament 25.000 comunes, amb al voltant de 5.000 famílies en cadascuna d’elles.

Durant un temps va semblar que el gran salt funcionava. El 1958 les collites van ser enormes però l’any següent va ser desastrós per a l’agricultura a causa del mal temps i de la diversificació del treball a les granges. Els dirigents estaven obsessionats a complir les previsions de líders del partit, lliurant quantitats de cereals que van disminuir les reserves destinades a la població de les comunes. Tanmateix els requisits del govern no van disminuir, de manera que els camperols, sense menjar, van començar a morir de fam. Segons la majoria de les estimacions aquestes mesures van provocar la mort d’entre 20 i 45 milions de persones.

La docilitat de la pagesia xinesa, el culte a la personalitat en la figura de Mao i la confiança que el poble sentia cap a ell, va portar el col·lectiu a un treball ininterromput sense dissidències. Però la raó principal que no fructifiqués va ser la generació d’una competició de les autoritats locals per informar de com s’estaven complint les ordres, amb una comunicació d’assoliment d’objectius massa optimista, o simplement falsa. Una guerra de xifres irreals que, amb l’obligació de millorar resultats any rere any, en comptes de fer avançar el territori el feia retardar en el seu desenvolupament.

Ara comencem el juliol, el mes ideal per als festivals d’estiu a Catalunya per la seva baixa pluviometria. Tornarem a veure notícies d’assoliment de rècords de taquilla, tant en quantitats totals com de percentatge. Una pràctica que s’allarga fins acabar la temporada. El Penedès no és cap excepció, tot al contrari, ja que és un dels territoris on s’estan consolidant més esdeveniments d’aquest tipus, vinculats a l’enoturisme. Les xifres d’espectadors no haurien de ser l’únic barem per avaluar l’èxit d’aquestes iniciatives i sí en canvi la seva transversalitat social amb l’impacte econòmic generat.