La veritat no ens farà lliures

Com fa l’insofrible anunci d’una companyia espanyola d’assegurances, “permeteu-me que insisteixi” al voltant d’en Lakoff. El pare conceptual dels “marcs mentals” acaba de treure una edició revisada del seu “No pensis en un elefant” de lectura imprescindible. Amb el Lakoff em passa una cosa semblant al que em trobo amb les CUP: en comparteixo la majoria dels diagnòstics, però no m’acaben de convèncer les solucions. Segurament he perdut imaginació. La revolució necessita, sobretot, gent imaginativa, que no es deixi tenallar per la història. Una diagnosi encertada, tanmateix, és l’inici indispensable de la solució.

Tornant a Lakoff, dos conceptes de la seva teoria em semblen d’especial interès per aplicar-los al procés d’independència que viu el nostre país. Lakoff afirma que alguns dels fracassos dels moviments polítics i socials són causats per la creença cega en dos mites que, assegura, són falsos: “La veritat ens farà lliures” i “Un ciutadà informat no vota mai contra els seus interessos”. La falsedat del segon mite l’hem poguda observar amb perseverança al País Valencià durant molts anys i la del primer l’estem patint en aquests moments en què l’independentisme sembla que s’hagi deixat robar el relat transformador de radicalitat democràtica i progrés social.

Encara avui, el sobiranisme fia el seu èxit en la difusió de “la veritat”: el menysteniment econòmic, social i cultural que pateix Catalunya. L’espoliació fiscal, la recentralització legislativa i l’atac al català han estat les puntes de llança del nostre apostolat. Però, segons ens revela Lakoff, la veritat no és suficient si aquesta no encaixa dins el marc mental previ que tots arrosseguem. Per posar un exemple, el perjudici ambiental de les bosses de plàstic era el mateix deu anys enrere, tanmateix fa deu anys a ningú no ens semblava possible sortir del supermercat sense bosses per molt que els ecologistes hi insistissin: un món “desbossat” no cabia en el nostre marc mental. Deu anys després ens fem creus del fàcil que era.

L’èxit del procés, doncs, no depèn de repetir l’enfilall de greuges, ni potser les bondats d’un nou país, perquè encara hi ha gent que, sabent-ho, no “ho acaba de veure”. I no ho veu perquè una Catalunya independent no forma part del seu marc mental, d’allò establert, d’allò possible. Només generant entusiasme i confiança podrem rebentar les costures dels vells marcs mentals.