Neva!!!

Matinada del 4 de febrer. Encara és fosc quan aixeco la persiana. Neva!!! Escrit amb tres punts d’admiració, tal com correspon a aquest fenomen que tant meravella el nen que portem a dins. És com un encanteri.Subscriu-te per continuar llegint

Esmorzo d’una esgarrapada i mentre avanço pel carrer trepitjant neu verge, em vaig trobant amb altres persones convertides, també, en nens i nenes per la deessa blanca. Comentaris, mirades, exclamacions, jocs, fotos amb mòbil…: tot indica, sense cap mena de dubte, que avui és un dia diferent.

Encara que sigui jornada laborable, per raons de mobilitat n’hi ha que es quedaran a casa o tornaran de l’escola exultants amb la confirmació que no hi ha classe. Fins i tot per a la majoria dels que treballen no serà estrany que els arribi algun floc de desacceleració en forma d’ajornament, anul·lació o disminució d’activitat. O una simple pausa per conversar sobre la neu. I és que la neu marca un tempo en què el ritme s’alenteix, el brogit s’atenua.

Quan connecto l’ordinador, dono un cop d’ull a les notícies per buscar informacions actualitzades de la nevada i, tot d’una, em fixo especialment amb la  necrològica del poeta català: “Francesc Garriga Barata, de vuitanta-dos anys,  ha mort aquesta matinada mentre dormia”. Sento certa tristesa -és un autor que poc o molt seguia- i, a la manera d’un modest homenatge poètic, no deixo d’associar això de “ha mort aquesta matinada mentre dormia”, amb la nevada: com si aquesta fos un vel blanc que, discretament, amorteix tot  dolor i posa un punt final gairebé plàcid.

Tanmateix el món continua rodant i, tal com ha de ser, quan travesso la rambla, hi ha nens i nenes, plens de vida, llançant-se boles de neu amb energia. I com que roda que rodaràs, aviat arribaran informacions queixoses sobre el poder paralitzador de les volves blanques i de com afecta el trànsit.

Els que vivim al Penedès ja sabem que la neu no durarà gaire. I encara més tenint en compte que el calendari assenyala el febrer. Com diu el refrany: “La neu al febrer fuig com un gos llebrer”. Segurament aquest caràcter excepcional i efímer explica l’entusiasme amb què és rebuda.

D’un llibre de Khalil Gibran, llegit fa molts anys, recordo aquesta frase lírica:  “Bonics flocs de neu, mai cauen fora d’enlloc”. Quan es publiqui aquest article ja farà setmanes que els flocs caiguts s’hauran fos.  Però en un intent ingenu de contrarestar la fugacitat de la neu -de la neu i de tot plegat- em decideixo, ara, a fixar per escrit aquestes sensacions i pensaments al voltant de la nevada.{/payplans}