Un dinar de FM, just homenatge a la pròpia família!
Fonxo Blanc
S’alça l’amfitriona cuinera Cristina / immensa Luïsa Castell, increpa els conxorxats per vendre la casilla del Clot de Moja. S’envola en tensió dramàtica que ens commou i flueix fins al desenllaç: acollirà el seu pare, alliberant-lo de la residència ja pactada pels aprofitats de l’herència (Josep i Pilar). És la condició que Cristina ha posat per cedir els seus drets al germà negociant, empleat del registre a Vila, soci d’un constructor que li ha fet banyes amb la dona, ben relacionat amb l’Ajuntament de VNG. Triomfa l’amor de filla. Que esdevé la mare per al pare: Cristina, nom repetit per recordar l’absent… Subscriu-te per continuar llegint.
Tot és bo si bé acaba. El millor de l’estrena de Jordi Casanovas a l’Auditori. I com em comentà l’API Bolet, la “bona gent” entre escorpins ens fan recordar els propis pares del dramaturg. L’home de la Cristina treballa a la Nissan / Huguet; tenen la casa al Poble Nou…
Però… fins llavors un planteig de tòpic costumisme brut: tot és negatiu: l’avi Pere té Alzheimer – les escenes en flashback /pb amb llum penombrosa deuen ser els seus records; dol que sigui el còmic pels lapsus en castellà, en recurs fàcil. Els canelons es cremen; el Josep és un convergent sense escrúpols, casat amb una pija poll ressuscitat i que viuen a VNG… La parella de la filla petita, la Pilar i l’Albert són uns fracassats… Si el Josep amb pul·lòver vermell caricaturitza un tauró d’una CDC -que no és la nostra genuïna – que aprofita la informació del registe de Vila, l’Albert és un esperpent de casteller –alcoholitzat per combatre la pena de la malaltia als pulmons, personatge de Txékhov per a Jesús Gómez– defensor de tots els tòpics de la pinya, de la catalanitat especial de Vila i de la dèria que cal expandir vinyes en lloc de cases i naus industrial… La seva filla estima l’avi amb qui viu a Moja però li roba el rotllet “vegano” a la cosina. Manel Barceló en el dificilíssim paper de Pere (lúcid als pb), la seva muller és la consagrada Marta Angelat. L’Albert és brodat per David Vert. La filla Eva, una Vicky Luengo massa en el seu paper de La Riera. La dissortada Pilar i la pija Carmen versemblantment representades per Àurea Márquez i l’atractiva Anna Ycobalzeta. El càsting de direcció de Jordi Casanovas a la mida dels millors tons naturals dels actors; especialment el ja “dolent” habitual David Bagés.
La Joana / Georgina Latre representa el mateix dramaturg vilafranquí: metaart: el dramaturg que ha de fer un retrat de família és una estudiant de Belles Arts, que no acabarà el treball de Fotografia II, que havia de reflectir-la evolutivament… Ell(a) tanca el desenllaç: dues morts i la ruptura amb els de VNG… Amb unes pinzellades de plagasitats on faltava la fallida de Caixa Penedès. La cançoneta d’Anna Roig, una autoimitació amb l’enumeració tòpica de l’FM i del pas del temps…
