Mileurisme per a tots

Liliana Valencia

El Vendrell

Ja fa anys que el meu cercle d’amistats, i jo, pensem que ser mileurista és un luxe i que, malgrat que la majoria de nosaltres està llicenciada, ha fet algun màster i sap parlar diversos idiomes, hem de donar les gràcies si podem cobrar, amb regularitat, una nòmina a final de mes. Tots vàrem començar la universitat just quan la bombolla va començar a desinflar-se i, mentre que en les sessions inaugurals a les nostres facultats se’ns venia un futur prometedor, un cop llicenciats i a la pràctica, l’únic camí que se’ns va obrir va ser el que ens portava a pelegrinar entre empreses de treball temporal i buscadors d’ofertes de feina.Subscriu-te per continuar llegint{payplans}

 

Tot i que les expectatives que teníem no s’han ajustat –volem creure que encara– a la realitat, nosaltres tenim sort. I m’explico exposant el meu entorn personal: comparteixo despatx amb companys i companyes que a vegades sobrepassen la cinquantena, que tenen fills i hipoteques i que recorden amb amargor els dies en què tenien una feina estable i cobraven el que conceben com a “sous normals” i que, pel meu cercle d’amistats i per mi, ens semblen quanties gairebé desorbitades. Ara, però, viuen en l’angoixa de no saber si podran o no arribar a final de mes, d’haver de tornar a confiar en els pares o la família, de dependre, més que mai, d’unes feines que són, per definició, inestables.

 

Però malgrat la diferència entre les circumstàncies d’uns i altres, tots tenim les mateixes pors: el temps passa i paral·lelament a les qüestions en l’àmbit laboral com no tenir un sou digne o una feina “per tota la vida”, hi discorren les qüestions vitals. Com podrem pagar el pis a què nosaltres aspirem o que ja tenen les meves companyes de feina, amb hipoteca inclosa? Com podrem mantenir uns fills que encara no han nascut o que ja tenen una sèrie de necessitats que potser avui dia els seus progenitors no poden satisfer?{/payplans}