“Homo pro se”

Malgrat la velocitat frenètica amb què les notícies es succeeixen i desapareixen als mitjans de comunicació, encara tenim ben viu a la memòria l’assassinat, el 12 de gener proppassat, de dotze treballadors de la revista francesa Charlie Hebdo. Arran dels fets, un gran nombre de persones van voler mostrar la seva identificació amb les víctimes fent servir el lema “Je suis Charlie”, que milers de manifestants han mostrat escrit en pancartes i samarretes en diferents actes públics. L’expressió també ha servit, transformada en “Je ne suis Charlie”, com a bandera dels que tot i condemnar la matança volien distanciar-se de la línia de la revista. Tant ha arribat a consolidar-se el lema que a l’edició d“El País” del 9 de gener es va produir un fet insòlit: hi havia un article de Vargas Llosa titulat “Je suis Charlie Hebdo”, un altre de David Brooks amb el títol “Jo no sóc Charlie Hebdo”, i encara un tercer de Víctor Lapuente que, enredat en la teranyina però necessitat de matisar la seva opinió, va optar per titular el seu “No sé si sóc Charlie Hebdo”.

Al marge dels arguments que puguem trobar sota el lema majoritari, sobre el seu contrari o sobre qualsevol altra de les seves variants, em fa l’efecte que l’ús de l’expressió és un exemple més de la tendència dels éssers humans –una tendència que sovint arriba al grau de necessitat– a agrupar-nos al caliu de sentiments primaris. Primaris en el doble sentit de la paraula: perquè neixen de l’emotivitat immediata i perquè reflecteixen un pensament elemental. Els que manen coneixen bé el poder cohesiu i acrític de les consignes i és per això que les utilitzen a bastament: una bona consigna, encara més si esdevé en crit, es capaç de transformar un grup de persones en un veritable ramat.

En el cas de Charlie Hebdo, a més, s’ha volgut vendre la frase “je suis Charlie” com una declaració d’europeisme entès com a humanisme, cosa, al meu parer, absolutament errada, perquè les consignes són incompatibles amb l’humanisme. Si és de bona llei, l’esperit crític ha de fugir de la passió i el sectarisme. Mai no es pot reduir a una consigna que, en el fons, sempre és l’expressió del fanatisme.

Ara fa cinc segles, l’any 1515, quan començava a covar la lluita fratricida entre Luter i el Papat, algú va voler saber per quin dels bàndols es decantava Erasme de Rotterdam. Havia criticat durament la corrupció de l’Església, però també algunes idees de Luter. En una carta generalment atribuïda a Ulrich von Hutten, aquest informava així el seu corresponsal: “Vaig intentar assabentar-me si Erasme era d’aquell partit, però determinat comerciant va contestar-me: ‘Erasmus est homo pro se’ [Erasme només respon per si mateix]”.

Aquí, en aquest “homo pro se”, com a la divisa “nulli concedo” (no vull ser de ningú) que el mateix Erasme va adoptar, trobem la matèria primera de l’humanisme, el bo i millor del pensament occidental: la unió de l’esperit crític i la responsabilitat individual.