L’escolania de Montserrat
Penso que…
Ton Rubires
El vespre del proppassat divendres 17 dels corrents la basílica de Santa Maria es va omplir de gom a gom amb motiu del concert solidari que va oferir l’Escolania de Montserrat. Concert d’una extraordinària qualitat, una meravella! El programa corresponent, entre altres coses, esmenta que l’Escolania està formada per més de cinquanta nois, de nou a catorze anys, procedents de tot Catalunya. No sé si n’hi ha cap de Vilafranca.
En qualsevol cas no seria pas el primer. Perquè era vilafranquí, i havia format part de l’escolania, el pare d’aquell escolanet que va morir el 15 d’agost del 1862, quan tenia 12 anys. Aquest, nascut a Barcelona, es deia Eudald Miró i Florensa i havia ingressat a l’escolania el 28 de desembre del 1857 quan tenia 8 anys i un mes. La crònica del seu commovedor enterrament inspirà a mossèn Cinto Verdaguer el poema La Mort de l’escolà, el qual va musicar el compositor i director d’orquestra Antoni Nicolau i Parera.
Fa anys, molts anys, que no he tornat a sentir aquella composició coral. I no em ve al cap ni un compàs de la seva melodia. Però recordo que era una cançó molt bonica i força sentimental, molt sentimental. Evidentment. Perquè si la mort ja porta prou dol, la mort d’un infant trenca el cor. Pau, un petonet.
La mort de l’escolà
A Montserrat tot plora,
tot plora d›ahir ençà,
que allí a l›Escolania
s›és mort un escolà.
L›Escolania, oh Verge,
nݎs vostre colomar:
a aquell que ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?
En caixa blanquinosa
mirau que hermós està,
n›apar un lliri d›aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l›esquerra
que solia tocar,
lo violí a l›esquerra,
l›arquet a l›altra mà.
Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar,
lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l›Escolania,
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d›entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar,
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va,
les fonts ja són rieres,
i les rieres mar.
Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d›ales obertes
que cap el cel se›n va.
Mentre ell canta pels aires,
lo violí sonà.
