Jordi Llavina: la finestra i la foscor
El cotxe escombra
César Martín
I així serà la foscor de Déu. Com el teatre quan els llums s’apaguen per canviar el decorat (T. S. Eliot). Mon pensament vetlla, abocat; mes la finestra on s’inclina s’obri davant l’eternitat (Joan Alcover). Amb aquestes paraules va epilogar Jordi Llavina Vetlla, el poema que ha merescut el Premi de la Crítica 2013.
Una finestra oberta davant d’una foscor eterna. ¿No serà aquesta la medul·la del projecte poètic del Jordi Llavina?
Al Mite de Sísif, escriu Camus que només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida mereix ser viscuda és respondre la pregunta fonamental de la filosofia. I tot desenvolupant aquest pensament enuncia poc després el nucli de la seva teoria de la literatura: no es tracta ja d’explicar i resoldre, sinó de sentir i descriure.
Habitualment s’enquadra Camus entre els novel·listes filòsofs, i sovint es diu que Llavina és, per sobre de tot, un poeta, però crec que no resulta descabdellat llegir a Camus com a poeta, com tampoc descobrir un Llavina filòsof, perquè, en definitiva, la poesia és una eina privilegiada per atansar-nos al coneixement i aquest, al seu torn, constitueix l’objectiu final de la filosofia.
L’aventura poètica de Llavina s’avé amb el sentir i descriure que demanava Camus, una tasca que aborda des d’una mirada pura i desperta, transformada en paraules per mitjà d’unes mans apassionades, i perfilada per una intel·ligència narrativa prodigiosa, esmolada al llarg d’anys d’aprenentatge i exigència.
Tinc al costat un exemplar de la revista Llegir del juny del 2006, en què s’entrevistava el Jordi arran del premi Joan Alcover de poesia, que acabava de guanyar amb La corda del gronxador. Una gran fotografia del Jordi obre la portada, i a les pàgines interiors n’hi ha quatre més. Les mans, més amples que llargues, sòlides, sempre expressives, no han canviat gens. Tampoc el front, asimètricament solcat per quatre línies que proven una guerra crònica entre la passió i l’escepticisme. Ni la boca, sensual i ben dibuixada, que haurà encisat tantes dones.
La gran diferència rau en els ulls, en la mirada. La de fa set anys era la d’un home jove que ambicionava fer una gran obra però que encara no n’havia fet cap. És clar que havia tret coses molt interessants, que per a alguns observadors sagaços –gràcies, Sam Abrams!– anunciaven ja un poeta radiant. Però encara no havia bastit una obra cabdal, rodona, plena. Encara no havia escrit Vetlla.
Aquella entrevista a Llegir començava amb una rotunda afirmació de Llavina sobre la seva obra, bàsicament, jo renego de tot, que induïa a la pregunta de l’entrevistador, per què?, seguida d’una resposta encara més inesperada, per inusitadament franca i humil: perquè no en sé prou.
La mirada que veig ara als ulls del Jordi, després de parir Vetlla, és la del poeta que sap que en sap. Sí, ja no hi ha cap dubte: Llavina ha trobat la clau per obrir la finestra i, com demanava Camus, ha après a sentir i encara més a descriure el que hi ha a la foscor.
