Collectio vitarum quintinenses

Ara una te’n diré
Joan Serra
Safont estava comissionat per les Corts per redactar la biografia d’Antoni Avinyó, com a vint-i-unè president de la Generalitat que havia estat. Van ser tres anys, de 1440 a 1443, d’intensa activitat política. Uns temps convulsos, amb mals entesos constants amb la reina Maria que regnava en nom dels seu espòs, Alfons el Magnànim, que residia habitualment a Nàpols, envoltat de músics i escriptors, com Ausiàs March o el cavaller Wolkenstein.

Però potser les maneres un xic autocràtiques de la reina no van treure-li a Avinyó tantes nits de son com ho va fer l’amenaça francesa d’invasió del Rosselló. França es dessagnava en una guerra de successió al seu tron, entre els Armagnacs, partidaris del francès Carles VII, i els borgonyons, fidels a les reclamacions dinàstiques del rei anglès, Eduard VI. Amb l’aparició gairebé celestial de Joana d’Arc en favor de Carles VII, els exèrcits francesos van començar la reconquesta dels territoris ocupats pels anglesos i envalentits van amenaçar a envair el Rosselló, en aquells anys encara català.

El tarannà pactista, assembleari, del sistema polític català va fer que les Corts de Tortosa, convocades per la reina Maria per tractar l’amenaça francesa, no arribessin a realitzar-se mai. Els braços reial i eclesiàstic trobaven massa “defectes de forma” en aquella convocatòria.

Déu va voler, o segurament el fet que la gran general Joana d’Arc acabés els seus dies cremada a la foguera anglesa, que els francesos es repensessin el tema del Rosselló i optessin per anar a fer la guitza a Normandia, que estava a punt de caure. Sort, no per Joana d’Arc, esclar, perquè les Corts catalanes no havien estat capaces d’acordar cap mesura militar.

Tots aquests esdeveniments eren relatats per Antoni Avinyó amb un sarcasme que incomodava l’escrivà Safont, home seriós, poc amic de fer bromes, en general.

Però Antoni Avinyó, el vell abat de Montserrat, l’home que havia menat també els destins del monestir de Santa Maria d’Arles i havia bregat amb diputats primmirats i reis, seguia remembrant la seva vida amb aquella actitud divertida que reflectia una etapa de la vida de desinterès per la glòria terrenal.

Un estol de coloms va creuar el cel emmarcat per la finestra, i com si aquella ombra es calqués en l’ànima d’Avinyó, el seu relat va prendre matisos de nostàlgia. De sobte, el vell abat s’acaricià la barba blanca, i com si ja no parlés amb Safont sinó amb alguna presència eixarrancada sobre l’oreig d’un ventijol que s’escolà entre els geranis dels testos de la finestra, començà a recordar la seva època al capdavant del priorat de Sant Quintí de Mediona. “Ah!, Sant Quintí…” mormolà en veu baixa.