Les matemàtiques i la teologia
César Martín
La manifestació del 10 de juliol passat, convocada pel president de la Generalitat i organitzada per Òmnium Cultural en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, va aplegar una gran quantitat de persones i va ser, sense cap dubte, una de les més multitudinàries celebrades mai fins ara. Els seus responsables han d’estar d’enhorabona.
Ara bé, una cosa és reconèixer l’evident èxit de la manifestació i una altra tancar els ulls davant dels elements de poca qualitat democràtica que van envoltar-la –d’això en parlaré la setmana que ve– o acceptar sense contrastar-les mínimament les xifres d’un milió i fins i tot d’un milió i mig d’assistents que els mitjans de comunicació nacionalistes han propagat amb la complaença i manca d’esperit crític que els caracteritza, fins a fer realitat aquella dita segons la qual “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”.
És difícil fixar científicament i amb un marge mínim d’error el nombre de persones que integren la massa d’una gran manifestació i no seré jo qui gosi dir quantes van participar a la del passat dia 10, però és evident que no van ser un milió i mig, ni un milió, sinó moltes, moltíssimes menys.
Si cerquem les xifres d’algunes de les grans manifestacions de la Història, trobem que, per exemple, al Congrés de Nuremberg de 1934, considerada la més gran concentració humana del nazisme, hi van assistir unes 500.000 persones; i a la tan recordada manifestació del 28 d’agost de 1963 a Washington en defensa dels drets civils, en què Martin Luther King va pronunciar el seu històric discurs del “tinc un somni”, els observadors més optimistes van fixar en 300.000 el nombre dels assistents.
D’altra banda, es considera que la densitat màxima d’una multitud en moviment és d’1,7 persones per metre quadrat. Doncs bé, si tenim en compte que l’avinguda Diagonal té 10,2 quilòmetres de llargada per 50 metres d’amplada, és a dir 510.000 metres quadrats, caldrien unes 867.000 persones per omplir-la completament. Un altre exemple: els 34 quilòmetres de la carretera de Vilafranca a Igualada, amb una amplada mitjana de 10 metres (340.000 metres quadrats), permetrien encabir una massa humana caminant de, com a màxim, 578.000 persones.
L’àrea que ocupa el passeig de Gràcia des de la Diagonal fins a la Gran Via, més la superfície d’aquesta última entre el passeig de Gràcia i la plaça de Tetuan, representen uns 120.000 metres quadrats. Descomptin l’arbrat i el mobiliari urbà i facin comptes. Una gran manifestació, sí, però res a veure amb la propaganda oficial.
Tant se val. La fe nacionalista està per sobre dels fets i, a partir d’ara, a la sèrie de dogmes indiscutibles se n’afegirà un de nou: la manifestació del 10 de juliol de 2010 va aplegar més d’un milió de persones i va ser la més gran de la història del món mundial.
Quan s’és profeta, quan s’està en possessió de la veritat absoluta, no cal perdre el temps amb una cosa tan humana i prosaica com les matemàtiques. Las matemàtiques mai no poden contradir la teologia.
