La decepció Montilla
César Martín
Fa quatre anys, quan es va fer públic que José Montilla seria el cap de llista del PSC a les autonòmiques del 2006, vaig publicar aquí mateix un article amb l’inequívoc títol de “Més Montillas, si us plau”.
Pensava aleshores que Montilla, fill de la immigració, alcalde d’una ciutat com Cornellà i amb l’experiència que implica ser titular d’un ministeri al govern central, podia ser una peça clau per equilibrar les dues ànimes del PSC –i en certa manera també de Catalunya–, és a dir, la del catalanisme vinculat a la burgesia progressista i cosmopolita, en la línia dels Raventós, Obiols i Maragall, i la que podríem dir obrerista, preponderant, quant no hegemònica, al cinturó industrial de Barcelona, i filla de les successives onades migratòries que van arribar a Catalunya des de la resta d’Espanya. Montilla procedia d’aquesta última i semblava raonable pensar que, d’acord amb el tradicional discurs socialista de la Catalunya plural, oberta i integradora, assumís d’alguna manera la representació de tantes persones que hem vingut de fora, que ens estimem aquest país i que ens sentim plenament catalans, però que ni som nacionalistes ni volem embarcar-nos en segons quines aventures.
Montilla no ha estat a l’alçada d’aquelles expectatives. Ni ha volgut ser mai la veu dels “altres catalans”, ni ha sabut equilibrar aquelles dues ànimes del PSC. El que ha fet en realitat ha estat lliurar el discurs ideològic del govern de Catalunya i fins i tot del seu propi partit a mans d’ERC.
Des del plantejament de la Fira de Frankfurt fins als últims episodis derivats de l’Estatut i, en concret, la participació del president, envoltat d’estelades i sota el lema “tenim dret a decidir”, a la manifestació del passat dissabte, l’actitud de Montilla ha respost fidelment a les pretensions d’ERC. L’orientació ideològica del govern de la Generalitat i la imatge interior i exterior de Catalunya han estat dissenyades i produïdes a les factories d’ERC, el partit que ha monopolitzat àrees bàsiques com ara la conselleria de Cultura, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’Institut Ramon Llull o les oficines de representació internacional. I ha estat igualment ERC qui ha decidit el destí de les subvencions que, sota l’embolcall del foment de l’activitat cultural, han servit per convertir en la politja de transmissió nacionalista els grups més afins a l’independentisme, entre els quals Òmnium Cultural és, potser, l’exemple més notori.
Puc entendre –no compartir– que, per tacticisme, el PSC cedeixi a ERC el discurs del govern en pagament d’un suport imprescindible per arribar a la Generalitat, però no tinc explicació pel fet que el PSC, com a partit polític, hagi esdevingut igualment l’acomplexada sucursal ideològica d’ERC.
Tinc, això sí, una convicció moral: si Corbacho hagués estat president de la Generalitat i Montilla ministre de Zapatero, haurien canviat els actors, però els papers haurien estat els mateixos. Potser és que el PSC no té dues ànimes. Ni una de sola. Potser ha perdut l’ànima o potser no n’ha tingut mai.
