Contes i llegendes
Teresa Costa-Gramunt
Perquè m’agraden tant els contes i les llegendes deu tenir el seu origen més primari i emotiu en els contes que a cau d’orella m’explicava la meva mare i la meva àvia. La mare m’explicava els contes tradicionals, amb aquella traça que encara té per explicar amb detall qualsevol història passada o present. L’àvia Maria se’ls inventava.
Sí, sí, l’àvia s’inventava uns contes que tenien com a protagonistes una parella excepcional: el Manel i la Conxita, als quals els passaven les coses més inversemblants.
Els contes i les llegendes ja ho tenen, això: expliquen fets ordinaris convertits en fets extraordinaris, meravellosos (“res no pot ser considerat veritablement tradicional si no implica un element d’ordre suprahumà”, ensenyava René Guénon). Sota aquesta aparença de fets suprahumans, màgics, si voleu, els contes i les llegendes sovint contemplen una lliçó moral o el missatge d’una veritat oculta, no evident a simple vista. Això últim, el delit de la descoberta dels significats dels diversos plans en què es manifesta la vida, és el que ha anat despertant el meu interès secundari, és a dir, intel.lectual, a l’hora d’acarar-me a les contalles a la vora del foc.
Un altre aspecte que m’atrau dels contes i de les llegendes és el de la llengua amb què han estat escrites, escoltades o llegides. La llengua amb què pensem i sentim la realitat ens forneix una visió particular d’aquesta, una visió que entronca, però, amb l’universal, ja que tots tenim una animeta bessona de la dels altres. Una vegada més, la llengua ha actuat com atractiu poderós en la lectura de la traducció a un català excel.lent, a càrrec de Manel Zabala, de Contes de Provença (Adesiara editorial), del felibre Josèp Romanilha (1818-1891), artífex de la renaixença de les lletres occitanes i descobridor i mestre del premi de Nobel de Literatura, Frederic Mistral.
Josèp Romanilha, el “bòn Roman”, va tenir l’encert de recollir contes i contalles de la seva terra fèrtil, la Provença, i els va reescriure en la llengua d’Oc, una llengua que aleshores, com ara, es resistia a perir com una ovella entre els queixals del llop francès. Els Contes de Provença aplegats en aquesta publicació presenten personatges i situacions sorprenents, sovint plenes d’un humor blanc, com el que gastava l’àvia Maria en les seves històries inventades però no tant, ja que la dona barrejava la crua realitat de la vida amb les possibilitats de salvació via meravella. Als Contes de Provença tampoc no hi manquen lliçons morals lligades a una cultura popular catòlica. Llegides amb ulls d’ara les malifetes dels protagonistes ens poden semblar ben innocents. Però la resolució dels problemes que es plantegen són a la impensada, sorpresius. Això ensenya que els nostres avantpassats podien no ser tan instruïts com nosaltres tenim l’oportunitat de ser, però de tontos no en tenien ni un pèl, no senyor.
