Pacient, constant i amb esforç pel català

Jordi Parellada

La immediatesa, el voler-ho tot ràpid, el consumir de pressa, ens ha abocat a desprendre’ns del treball pacient, de la constància i l’esforç continuat i, si són inexistents o minven a ritmes accelerats, ens adonem que, de cop, allò que teníem, no hi és o s’ha perdut.

Potser és una de les raons de la vertiginosa davallada de l’ús del català, o potser n’hi ha més d’una.

Als anys 80, amb un professorat molt preparat i il·lusionat per portar el català arreu, es va impulsar la immersió lingüística a l’escola catalana i, després d’uns anys exitosos, ens ha sobrevingut un daltabaix a l’identificar-ne una important davallada de l’ús. S’ha abandonat el treball pacient, continuat i constant.

La llengua, com a pal de paller d’un estat, permet mantenir la societat cohesionada. Només cal veure com els partits polítics espanyols la menystenen, l’obvien, l’ataquen i la voldrien reduïda a un concepte folklòric.

A banda dels partits polítics o del mateix Estat espanyol en tots els seus àmbits, hi ha més raons de la davallada del català.

La jubilació de mestres, majoritàriament dones, d’aquella primera tongada creativa i emprenedora, ha deixat en l’oblit l’esforç i la constància sense aconseguir relleu.

Al revisar les dades estadístiques de l’IDESCAT trobem que el creixement demogràfic a Catalunya a partir del 1999 ha estat molt elevat fins que va arribar a la crisi de 2008. Després de la inflexió de 2013 ens tornem a trobar al punt màxim. Amb el greuge que els fills nascuts aquí (creixement demogràfic natural) van a la baixa des dels anys 80. Per tant, el creixement és degut a la immigració.

Però clar, l’arribada de totes aquestes persones ha anat molt bé per cobrir les necessitats del país: tenir mà d’obra, en molts casos barata o de feines que, els d’aquí, n’hem volgut prescindir, fins arribar al punt que s’han saturat molts dels serveis existents. 

Ho volem tot, però, i si els ajudem a aprendre el català amb el simple gest de dirigir-nos-hi i mantenir-lo pacientment?

Aquesta raó ens toca de prop: l’hem de mantenir o acabarem perdent el català!

Determinats partits populistes i xenòfobs en volen treure rèdit polític. Si us plau, lluny d’aquests!

Per altra banda, tenim partits catalans –diria que no se n’escapa cap– que només pensen a perpetuar-se en els seus càrrecs i els importa poc quina llengua es parla –en trobem evidències diàries. A més, hem tingut governs ineficaços o ineptes –o les dues coses– que no han aplicat les normatives vigents i que no han sabut defensar el que s’havia recuperat a pols amb constància i esforç.

Davant de tot això, el poble hem i haurem de sortir a defensar la llengua i començar de nou el treball pacient, constant i amb esforç de tots, començant per un mateix.