El Tour perd bufera
César Martín
Cada any, a començaments de juliol, tinc una cita amb el Tour. És una cita vella, que vaig començar de la mà del meu pare i que arriba fins avui mateix, fins demà, millor dit, dissabte 3 de juliol, que es disputarà la tradicional contrarellotge de la primera etapa.
Enguany, a més, farà un segle del naixement de la llegenda del Tour amb la gesta de l’Octave Lapize, el ciclista que el 1910 va pedalar tot sol al llarg de 14 hores i 326 quilòmetres, pujant el Peyresourde, l’Aspin, el Tourmalet, el Soulor i l’Aubisque, fins que va arribar a coronar aquest últim cim gemegant com un gos. Un cop creuada la meta, va llançar la bici a terra, va distingir els membres de l’organització i, quan va aconseguir reunir una mica d’aire als pulmons, va dictar la primera i ja definitiva sentència de la cursa més dura i noble de totes: “assassins!”
Deia Goethe que la memòria arriba exactament fins allà on arriba el nostre interès, i és ben cert que el pas del temps selecciona implacablement aquells records que de debò ens van deixar empremta.
La meva passió per la Grande Boucle ve avalada pel fet que una de les coses més arrelades a la meva memòria siguin els episodis i les classificacions de les últimes 45 edicions del Tour. Sempre recordaré l’Ocaña caigut a terra en una corba maleïda del coll de Mente, amb la samarreta groga plena de fang i els cabells xops de sang i pluja; la tristor del Fignon, abatut sobre una vorera de París, després de perdre el Tour per només 8 segons; o aquella batalla èpica, sense concessions, entre l’Induráin i el Chiapucci camí de Sestrières.
Serrat cantava allò de “a menudo los hijos se nos parecen y así nos dan la primera satisfacción”. Doncs bé, els meus fills no m’han volgut donar la satisfacció de continuar la passió ciclista iniciada pel seu avi i mantinguda per mi. El Tour no té per a ells cap interès. S’avorreixen. I d’animar-se a agafar la bicicleta per fer el tomb de Font-rubí o pujar les Ventoses, ni parlar-ne. Com a molt un passeig relaxat, amb roba de carrer. El ciclisme no és pas el seu esport.
El pitjor de tot és que em fa l’efecte que aquest divorci entre els meus fills i la bicicleta no és un símptoma aïllat. Ans al contrari, tret d’algun cas puntual –quina sort que tens, Ricard!–, les colles ciclistes semblen, cada cop més, les seccions esportives dels casals d’avis. Els joves, sempre a la recerca d’emocions fortes, ni volen pedalar, ni s’interessen per unes curses ciclistes cuinades a un foc massa lent.
El Tour, a més, pateix un seguit de malalties que poden acabar transformant-lo en la mòmia de l’esport de competició. Una opinió pública que s’entesta a associar ciclisme i dopatge, l’abandó consegüent dels patrocinadors, la deserció de la televisió i, per acabar-ho d’adobar, la dictadura dels directors i els pinganillos, que transmuten els ciclistes en androides teledirigits, formen una barreja explosiva, capaç de d’enderrocar la més bella de les curses. Si l’Octavi Lapize aixequés el cap, segur que tornaria a cridar, però amb una intenció ben diferent: “assassins!”.
