Sobredosi de sucre

07/06/2010 - 09:54h

Jaume Mitjans

 

Tinc un molt bon amic de tota la vida que ara viu al barri de Gràcia de Barcelona amb una de les seves germanes, i quan ella desapareix un cap de setmana jo aprofito per anar-hi d’okupa. Normalment m’hi deixo caure el dissabte al vespre, fem unes cerveses al pis, sortim a sopar, després anem una estona de festa i finalment m’hi quedo a dormir, a l’habitació lliure.I així va passar el dissabte passat, l’últim de maig, i pel bon temps que feia, sembla que el primer de l’estiu. L’endemà, el diumenge, ens vam llevar tard (com és habitual) i vam ‘gaudir’ de les respectives ressaques (però aquest cop menys severes que l’habitual) fins als voltants de les 5 de la tarda, hora en què empesos per la imminent i anunciada arribada de la germana, ens decidim a sortir de casa amb el ferm propòsit d’anar a la platja, malgrat que el cel es presentava enteranyinat. A part, calia omplir l’estómac. La millor opció per baixar a mar ens va semblar fer-ho amb bicicleta, i així va ser. Pel barri encara s’hi veia moviment, però a partir del passeig de Sant Joan la ciutat apareixia pràcticament deserta i molt tranquil·la, almenys fins a l’Arc de Triomf, on de sobte es comença a animar de gent. Per quan arribem al parc de la Ciutadella allò ja era un festival, amb quantitats industrials de masses humanes somrients que amb prou feines podies esquivar, tot banyat per un sol esbiaixat que en sortir de casa començava a despuntar tímidament i ara ja picava de valent. Espectacles de pallassos per la canalla, multitud de parelletes festejant impúdicament a la gespa, tropes de turistes japonesos armats amb càmeres, quitxalla corrent amunt i avall, pares despreocupats estirats a l’ombra dels arbres, rialles exagerades per tot arreu, saltimbanquis malabaristes amb gossos petaners, música en directe, famílies senceres assegudes als bancs, fanàtics del fitness dominical suant pels caminets i turistes i més turistes descamisats prenent el sol allà on miressis. Tot semblava de postaleta, un paisatge idí·lic, un ambient bucòlic envoltat de calma, exempt de problemes i totalment aliè de la crisi que estem patint. No ho podia suportar. Aquella bonica i ensucrada visió em resultava artificial, impostada, fins i tot obscena, i tant embafadora com seria tragar un pot sencer de pintura. La sensació d’ofec, la pressió al pit, la pressió arterial accelerada i la falta d’oxigen al cervell que em produïa observar aquella estampa només va fer que empitjorar en arribar al llac, amb el seu caòtic circular de barques a rem tripulades per mariners d’aigua dolça amb cares de felicitat extrema. Allò no es podia aguantar. Em mirava el meu amic i a als seus ulls hi podia llegir “i jo aquí, amb aquest, quan podria estar amb una titi… ”. Arrghh!. Era horrorós! Gairebé m’entraven ganes d’agafar el meu bat de beisbol (el que sempre tinc a mà, just al costat del llit) i començar a repartir ‘dosis de realitat’.

 

També et pot interessar

Comentaris