“M’agradaria deixar un espai audiovisual sa i en què el català no perilli”
Entrevista al penedesenc Oriol Duran, secretari general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat
El penedesenc Oriol Duran (Sant Quintí de Mediona, 1978) és des de fa unes setmanes el nou secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, càrrec que ocupa després que fos durant dos anys el director general d’Anàlisi i Planificació Estratègica de l’Acció Exterior. Anteriorment havia estat el cap de l’oficina de Comunicació del Departament d’Exteriors. Llicenciat en periodisme i amb estudis d’humanitats per la Universitat Internacional de Catalunya, va ser redactor als mitjans de comunicació La Fura, SER Penedès-Garraf i Canal Blau de Vilanova abans de fer el pas a la comunicació corporativa. Duran també ha estat cap de comunicació dels grups d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés i el Senat a Madrid i responsable de comunicació del grup republicà a l’Ajuntament de Barcelona. Durant la pandèmia, va coordinar la comunicació de Salut a l’àrea de Barcelona.
Com s’estructura la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat?
Té dos grans eixos: la gestió de l’espai radioelèctric, perquè estigui ben regulat el dial de la ràdio i la televisió. També gestiona les ajudes als mitjans per la promoció de la llengua perquè el sistema mediàtic en català aguanti i no sigui arrasat pel mercat, i altres qüestions com la relació amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), que pengen de la Secretaria. A més, aquesta penja del Departament de Presidència, que és transversal i treballem amb la resta de departaments.
Quina relació ha de mantenir amb els mitjans de comunicació en general per a la dotació de subvencions?
La direcció general de Mitjans, que penja de la meva Secretaria, és la que s’encarrega de gestionar aquestes ajudes; i també hem de tenir una visió general del panorama català i intentes treballar per fomentar uns mitjans en llengua catalana, que facin informació veraç i per evitar, sobretot en els mitjans digitals, que aprofitin casos escandalosos per tenir més clics… Això ho podem regular, per exemple, no primant el pas per una pàgina web si no la seva qualitat.
Quins objectius principals es marca en el seu nou càrrec?
M’agradaria deixar un espai audivisual català amb els mitjans consolidats i on la llengua catalana i els mitjans en català no perillin. És un gran repte, però en els propers deu anys ens juguem el futur dels mitjans. Ens juguem el futur de l’audiovisual i de la Corporació, i molts mitjans estan patint i no se sap cap a on avançaran. Una de les coses que volem és que les ajudes serveixin per fer la reforma tecnològica que és necessària per tenir mitjans viables. Això no vol dir acabar amb el paper, de la fi del qual fa anys que es parla. Però el paper no s’acabarà.
Esperem-ho!
Una part del paper té bona salut i hi ha digitals que editen en paper com a element de prestigi. Crec que gairebé ningú no fa només paper, si no és que són revistes de culte. Els mitjans avui dia són transversals, amb paper i/o digital, però el que hi ha és periodisme. Tornant als objectius que em marco, són els següents: deixar un panorama dels mitjans millor, reformulant les ajudes que permetin la seva salut després de caure la publicitat per la Covid de manera dramàtica; poder posar les bases i fer una nova llei audiovisual, i que la renovació de la CCMA sigui un fet i que aquesta comporti una actualització perquè torni a ser una eina potent.
El Govern ha fet una aposta per comunicar diferent, amb una portaveu que ve del món del periodisme i no és política”
Oriol Duran
Que la comunicació del Govern hagi deixat de dependre de la seva Secretaria l’allibera de polèmiques partidistes viscudes?
De les picabaralles partidistes te n’alliberes evitant tenir aquestes picabaralles. Aquest Govern ha fet una aposta per comunicar diferent, amb una portaveu que ve del món del periodisme i no és política. No és tant evitar les picabaralles com un periodisme de declaracions. Al cap i a la fi, el que vols és fer una comunicació més eficient, que és el que vol tot govern i qualsevol equip de comunicació. D’altra banda, molts cops s’acusa a qui comunica, i en això la política ha de fer molta autocrítica, però els mitjans també. La immediatesa i l’aposta pel clic han jugat molt poc a favor d’aquestes dinàmiques. Sovint el problema no és que hagis dit tres coses diferents, sinó que potser has tingut una primera versió filtrada, has decidit que és la bona i com que al final el polític ho contradiu, ja surt que hi ha baralla.
Com creu que es pot evitar, això?
Penso que ens dediquem molt a buscar qui és el culpable, i el que necessitem és construir ciutadans formats que sàpiguen entendre els mitjans i les dinàmiques i sàpiguen llegir. Una de les obsessions com a secretari és, per exemple, la lluita contra les fake news i la infodèmia, és a dir, l’excés d’informació; i com tries la informació amb un prescriptor en qui confies. Un dels problemes als quals hem arribat és que, via xarxes socials, som capaços de trobar un món on trobarem sempre que ens diuen allò que volem pensar.
I com ho solucionaria?
No té una solució màgica, per desgràcia. Una és amb el compromís de tothom que es considera un mitjà, i l’altre és educant la ciutadania i a tots nosaltres. Moltes vegades, no enviant tu un enllaç a un grup de WhatsApp estàs educant. O estant alerta de quin nom de mitjà posa quan el reps, per exemple. Lamentablement, però, això no se soluciona deixant de donar subvencions a un mitjà.
Com valora l’estat actual del periodisme?
No m’atreveixo a fer de guru, però ha canviat molt i canvia amb els anys, com el món. Un jove et dirà segurament que no pot entendre com vivies fa 20 anys, però el ritme s’ha accelerat i el món també ens ha canviat a tots. El periodisme està pitjor que abans, diu algú; bé, som menys joves… Cada dia t’adones que hi ha molt bon periodisme. És veritat que hi ha empreses que no tenen paciència i busquen el clic, però aquest discurs ja l’havies sentit abans.
Vostè estava al Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat. Què pensa de les darreres accions del Tribunal de Comptes per a despeses a l’estranger?
Doncs que és una vergonya, sobretot també perquè quan veu que Anna Botella s’ha venut la meitat d’un parc de pisos socials a un fons voltor li anuŀla una multa perquè és cunyada d’un dels seus membres. Després demanar 5,4 milions d’euros per despeses a les delegacions exteriors en una persecució ideològica. Amb governs de dretes fa una cosa i amb independentistes una altra, aquí està el problema. Volen crear terror blanc, perquè no facis segons què, perquè, si no, ves a saber què et passarà.
Com creu que acabarà, aquest cas?
No ho sé, però no confio en les institucions de l’Estat espanyol perquè, és clar, hi ha una judicatura on l’ultradreta fa el que vol. No s’ha fet res iŀlegal i res té sentit. Confonen departaments, barregen gent i idees… És una causa general inventada.
Una de les obsessions que tinc com a secretari general és la lluita contra les ‘fake news’ i la infodèmia, és a dir, l’excés d’informació”
Oriol Duran
Com valora que el Govern hagi volgut establir un fons de 10 milions d’euros per pagar aquelles fiances elevades?
El problema no és la solució, és el Tribunal de Comptes. Jo demano que el Tribunal de Comptes desaparegui o, com a mínim, es netegi. Aleshores, em sembla perfecte qualsevol idea de paŀliar la situació d’una gent que no ha fet res i a la qual se l’està perseguint pel simple fet de pensar d’una manera que ells consideren que no toca. A més, no és una persecució contra un mateix, sinó també contra la teva família, perquè van contra el patrimoni dels teus fills. Hi ha un component de revenja clar. Bé, el problema no és ser independentista ni les delegacions ni la feina feta per aquells governs, el problema és que hi ha algú amb prou poder com per decidir que si penses independentista és capaç de perseguir-te inventant-se una causa a base de mentides i enganys. Qui els traurà els tres anys i mig a les persones que han estat preses? Ningú!
Com a membre del Govern, és capaç de pronosticar si hi haurà un referèndum d’autodeterminació, i quan serà?
No soc capaç de posar-hi data, però s’ha de fer acordat, perquè el referèndum sí o sí ja el vam fer l’1 d’Octubre, quan vam obtenir una victòria inapeŀlable. El problema que vam tenir l’1-O és que internacionalment es va reconèixer la barbaritat que va fer la policia, però ningú et va reconèixer el resultat. Aquest és el drama. Però l’1-O és una victòria impressionant i un pas extraordinari, perquè veníem de 10 anys abans, quan hi havia un 20% d’independentisme en aquest país.
D’acord.
Aleshores, se segueix avançant. ¿Podrem aconseguir la independència aquesta legislatura? Ho veig difícil. Podem seguir avançant i treballant per aconseguir el referèndum i que es voti? De moment, hem aconseguit una taula de diàleg, i això comporta que et reconeguin el problema i, per primer cop, et reconeixen com a part.
De la taula de diàleg ja se’n parlava la passada legislatura…
Sí, però el problema és que massa vegades ens dediquem a ridiculitzar qualsevol eina que aconseguim. Potser si ens creiem tot allò que aconseguim podrem anar avançant. En el moment que tens una taula on hi ha dues parts existeix un conflicte, i aleshores també un problema i potser arribarem a un dia en què, quan passi, Alemanya deixarà de dir que això és un problema intern d’Espanya. És a dir, les coses s’han de fer bé i amb això no vull dir que abans de l’1 d’Octubre es fessin malament, sinó que es van fer de manera accelerada, es van cometre errors dels quals se n’ha après i hi ha coses de les quals ara tornem a estar en un moment d’agafar forces, eixamplar la base, etcètera. Són coses de les que hi ha gent que se’n fot, però que són eines amb les quals hem de funcionar. A molts ens agradaria que hi hagués un botó que digués ‘independència’, però no hi és.
Abans de l’1 d’Octubre pensàvem que no veuríem la imatge de la Guàrdia Civil enduent-se una urna…I tant que la vam veure! Van pegar iaies, i aquelles imatges són demencials!”
Oriol Duran
Què vol dir?
Abans de l’1 d’Octubre (jo mateix també ho havia dit), pensàvem que no veuríem la imatge de la Guàrdia Civil enduent-se una urna… I tant que la vam veure! Van pegar iaies, i aquelles imatges són demencials i una vergonya històrica. El que hem d’aconseguir ara, que hi ha un 52% de suport a la independència, és que el 48% restant digui: ‘Ah, d’acord! Jo no volia, però no passa res’.
Però el suport a fer un referèndum arriba al 80% del Parlament. Una altra cosa és el resultat que en sortiria…
Sí, i per això s’hauria de fer un referèndum, però tenim el problema de l’immobilisme de l’Estat. Ara bé, aquest immobilisme també deia que mai hi hauria una taula de diàleg ni indults… El referèndum segur que ens costarà més que tres o quatre anys, però crec que ha d’acabar caient. El problema és que ha de caure com una fruita madura i això cansa i esgota, a més, després d’uns anys d’hipermobilització. Jo entenc que hi hagi una decepció en molta gent que veia la independència a tocar. Com diu el Joan Tardà, vam començar a pujar una muntanya i el problema va ser que l’1-O vam arribar al camp base, vam començar l’atac al cim i ens vam adonar que era molt més difícil del que ens pensàvem, però ara ja estem en aquell camp base i hem d’agafar forces per arribar a dalt. El que no podem fer és lamentar-nos perquè el primer atac no ens ha sortit bé. Tranquils i calma! Potser si en comptes de dir botifler a qualsevol que pensem que hem d’agafar forces, seguim agafant-ne, creixent i ampliant la base independentista aconseguirem pujar.
