Diada de 10
Xavier Sanjuan
El Vendrell
Entenc els castells com una mostra de l’esforç i la unió de persones que, independentment, de races, llengües i estatus socials fan pinya perquè altres companys de races, llengües i estatus socials diferents els pugin al damunt i toquin el cel. Entenc els castells com una mostra de la nostra cultura, del nostre tarannà, d’una manera de fer que ens és pròpia i on res no és possible si no s’hi implica un grapat de gent. Entenc els castells com la recerca d’un objectiu comú; on l’enxaneta no fa l’aleta si no té una colla sencera a darrere assajant moltes hores cada setmana. Entenc els castells com un sentiment, com un orgull, com una passió; com una fórmula perfecta que uneix en pocs minuts la força, l’equilibri, el valor i el seny. Una feina que no només cal fer, sinó que també cal desfer. De la qual no només cal gaudir, sinó també patir. Que es fa en silenci i també al so de les gralles i els timbals i amb l’estrèpit de la plaça de fons. Entenc els castells com l’esport de l’autosuperació.
Jo no competeixo, i per això la diada de Santa Teresa va tenir dos guanyadors: la Colla Jove Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. Tots dos van assolir fites inaudites a la seva història. Els “meus”, els Nens, assolien el seu primer 4de9f i feien cert el seu lema: “Venim per quedar-nos”. I els tarragonins tocaven el sostre dels castells descarregant el 3de10fm. La plaça va embogir. Tothom ho va poder veure perquè cap plàtan tapava la vista a ningú (i que maca i diàfana que ha quedat la plaça!).
Veure els tarragonins baixar dedicant el castell a una plaça que els és talismà emocionava tothom. Veure les camises liles aplaudint el 4de9f dels vendrellencs és espectacular. Això són els castells, un esport que pot tenir dos guanyadors. El concurs és una altra cosa.
