“La vida del porter d’hoquei patins és dura, sí, però jo m’ho he passat molt bé”
Entrevistem Xus Fernández, el porter d’hoquei patins sadurninenc que divendres passat va penjar els patins.
Xus Fernández Andrino (Sant Sadurní d’Anoia, 1989) va disputar divendres passat el darrer partit de la seva carrera a la pista del club del seu poble, Sant Sadurní d’Anoia. Allà va rebre un sentit homenatge pels seus anys defensant la samarreta del Noia, però també la de tota una colla d’equips: Igualada, Vilafranca, Vendrell i Caldes. En el vídeo de comiat que va penjar a les xarxes explicava haver estat una persona que va créixer de ben petit amb aquest esport, l’hoquei patins, i que al llarg de tota la seva carrera ha compartit vestidor, viatges, victòries i derrotes que l’han marcat per sempre. Marxa satisfet d’haver tingut la sort de jugar en grans equips i competint al màxim nivell. Com molts jugadors de Sant Sadurní, es va iniciar de petit al col·legi Sant Josep, on va jugar fins a la categoria de juvenil.
Després de reconèixer que la vida del porter d’hoquei patins és dura, però que s’ho ha passat molt bé, se’n va fent una reflexió final: “Me’n vaig amb la tranquil·litat i el convenciment d‘haver-ho donat tot. Amb la voluntat d’haver estat millor cada dia, no només com a porter, sinó també com a persona”. Xus Fernández, un líder dins i fora de la pista.
Quan decideixes posar punt final a la teva etapa?
No tenia intenció de plegar, però m’he trobat en una situació que no m’esperava, estar a baix i acabar descendint. Tot i així, vaig tenir la sort de jugar quatre partits a la CERS, on vaig gaudir molt i em vaig treure la pressió dels últims anys. I dos van ser contra el Noia, amb sentiments molt trobats. En aquella eliminatòria ja ho vaig començar a pensar. A Caldes ha sigut un any dur pel que fa a logística en l’àmbit familiar i al final vaig decidir tancar el meu vincle amb la pista.
Com a sub-20 puges al primer equip del Noia en la teva primera experiència.
Arran de la sanció de Luis Gil em van passar al primer equip i ho combinava amb el Catalana i el Júnior, però després em van dir que no tenia lloc i vaig marxar a l’Igualada. Coneixia l’Alexis Castro, que entrenava el seu Catalana, i em va dir que sent tan treballador com era tenia moltes opcions d’anar al primer equip. Vaig trigar ben poc a fer-m’hi un lloc i a jugar partits.
I després, la primera etapa a Vilafranca.
No em feia res baixar de categoria, aleshores el Vilafranca estava a primera. Érem joves, i a la segona temporada van venir una gran fornada, amb l’Expósito, que ara és l’entrenador, el Caldú, el Sebas, l’Oriol Bargalló, de porter, i vam aconseguir l’ascens.
El Vendrell ha estat l’equip amb què vas guanyar els dos títols que tens.
És veritat que acabo jugant aquella temporada a Vilafranca, perquè l’Oriol Bargalló per feina no podia, però em van enredar una mica, perquè en aquell moment es va fitxar el Gerard Camps. I al Vendrell hi havia un projecte que m’engrescava molt i me n’hi vaig anar a aprendre, perquè sabia que hi anava el Puigbí. Allà em va canviar la vida. I vaig aprendre moltíssim.
Expliques que van ser tres anys espectaculars?
Els millors. Vaig viure de tot, primer sense jugar, sense saber que jugaria, i després, acabant jugant. Guanyant els dos únics títols que tinc. Ho recordo amb moltíssima estima. També perquè vam fer una comunió entre jugadors, en un moment vital de la nostra vida.
Quants números has portat a la samarreta?
Molts. El 23, perquè és l’any que va néixer la meva filla; 82 per l’any que va néixer l’Angi, la meva parella; 65 és el 6 del 5, que va néixer el Jan, i el 77 me’l vaig començar a posar perquè a Igualada no podia tenir el 10, que era propietat del gran Llaverola, i el vaig agafar perquè el portava el Ricardo Barreiros i m‘agradava molt.
I després del Vendrell, tornes a casa teva per estar-t’hi sis anys.
Estava a punt d’anar-me’n a Vilanova, i de sobte, ho recordaré sempre, estava a PortAventura, i rebo un whatsapp del Pere Varias. Li vaig dir a la meva parella, me’n vaig al Noia a qualsevol preu. Allà no vaig guanyar títols, però vaig passar temporades molt xules, jugant Champions, playoffs… L’últim any vaig jugar només deu partits, però és que al meu costat hi havia el Blai Roca, que era un animal. Quan vaig marxar em queien les llàgrimes, però l’esport és així.
Què ha passat aquesta temporada a Caldes?
Ha sigut una injustícia. Si fas 4 punts a la primera volta costa molt mantenir-te. Tot i així, hem fet una segona volta molt bona. Després es va afegir no poder disputar el partit contra l’Alcoi i la sanció. Vam seguir lluitant, convençuts que teníem equip per salvar-nos. Penso que al final la situació no reflecteix l’equip que hi ha hagut.
Per què vas deixar Vilafranca per anar a Caldes?
Era una oportunitat que no podia deixar passar. En una vida tan atapeïda com tenim la meva parella i jo era un pas endavant familiarment. Hi havia altres aspectes que també millorava i ho tenia molt a prop de la feina. Sabia que deixava tirat el Vilafranca, pel qual tinc un amor molt gran, i em va costar molt, i creu-me que ho vaig passar malament.
Què et va portar escollir jugar de porter?
Vaig començar de jugador de molt petit, però durant dos anys, dels 9 als 11, vaig estar sense jugar perquè es va desfer l’equip. Hi feia de jugador, tot i que reconec que era dolent, i en unes extraescolars vaig tornar a jugar, però llavors vaig decidir que volia ser porter. I fins aquí.
I com és la vida d’un porter a l’hoquei patins?
Molt diferent de la resta de jugadors. Sempre s’ha dit en l’hoquei que tenint un porter amb garanties tens molt de guanyat. Si un porter transmet confiança i seguretat als companys, l’equip en surt sempre beneficiat. La vida del porter és dura, sí, però jo m’ho he passat molt bé.
Has estat un líder dins i fora de la pista.
Sempre ho he viscut intensament, al final tots volem guanyar, i el que passa dins la pista es queda dins. Soc molt de la broma, però després, a la pista m’agrada la seriositat. Per sort o per desgràcia, sempre m’he hagut de guanyar el lloc.
