“Interpretar l’Elena a ‘Balandrau’ ha estat un honor i un regal únic com a actriu”
Entrevista a l’actriu Anna Moliner, que ha participat en el gran èxit cinematogràfic ‘Balandrau, vent salvatge’ sobre la tragèdia de final del 2000 al Pirineu
L’actriu Anna Moliner, que va començar al món del teatre als 10 anys a la seva ciutat natal, Badalona, i que també té estudis de música, piano i solfeig –a més d’haver fet dansa i cant–, ha visitat recentment Vilafranca convidada pel Cineclub Vilafranca per assistir a una de les sessions d’estrena de la pel·lícula ‘Balandrau, vent salvatge’, un autèntic ‘boom’ de taquilla al Penedès i arreu. Moliner hi interpreta Elena Fernández, una de les 9 víctimes de la tragèdia que hi va haver en una excursió al cim del Balandrau, als Pirineus, el 30 de desembre del 2000. L’Elena anava amb el seus amics Josep Marí i Mònica Gudayol, el seu germà Oriol i el seu marit, Josep Artigas, i malauradament van morir tots. D’un altre grup de quatre persones va sobreviure només Josep Maria Vilà.
Moliner va començar a treballar com a actriu a l’obra Mar i Cel, de la companyia Dagoll Dagom, i ha destacat, per exemple, al musical Into the Woods, de Stephen Sondheim –Premi Butaca a Millor Actriu de Musical– , a més de fer moltes obres teatrals a Barcelona i Madrid. D’entre els premis que ha assolit hi el d’Els Jocs Florals de Canprosa, Premi Butaca i de la Crítica com a Millor Actriu en un Musical.
A més de teatre i cinema, Moliner ha fet televisió, i el 2014 va publicar el CD Scents, amb temes musicals propis.
A què atribueix l’èxit de ‘Balandrau’?
Mai saps el perquè de les coses, ho he après al llarg de 21 anys de la meva carrera, però sí que ens emociona compartir una pel·lícula molt nostra sobre el que va passar a la nostra muntanya, la nostra gent, els nostres bombers… Potser sí que a partir de l’èxit del llibre i del documental es podia preveure aquest èxit, però mai res és realment previsible.
Com va afrontar el projecte?
Tot l’equip de rodatge teníem la sensació que era una pel·lícula important i especial sobre una història que calia explicar bé. Tothom hi hem posat el cor a fer-la i com a actriu és un d’aquells regals únics que passen molt poques vegades, perquè és difícil tenir l’oportunitat d’explicar una història basada en fets reals, que va commocionar tanta gent i havent tingut l’oportunitat de conèixer els familiars de les víctimes.
Què li va ser el més difícil de rodar?
Com que soc molt fredolica, pensava que passaria molt de fred, però no va ser així perquè anàvem molt abrigats i preparats; en canvi, quan vam rodar tota la seqüència del torb, a partir del que ens havia explicat el Josep Maria Vilà [únic supervivent], va ser molt difícil. Ho vam fer en un plató, amb molts efectes especials, uns ventiladors gegants i realment no vèiem ni sentíem res. Havíem d’assumir que emocionalment el que estaven sentint els nostres personatges era molt bèstia. Recordo el moment que l’Elena crida i està buscant el marit i el germà; em vaig quedar afònica.
Vostès rodaven amb els ventiladors uns minuts; el torb va durar hores…
Exacte. No pots ni pretendre ni imaginar-te com de duríssima és aquesta història.
Com va preparar la seva interpretació?
Vaig veure el documental i tot va estar molt cuidat des del principi pel que fa al respecte cap a les víctimes. Vilà va ser molt generós a l’hora d’explicar-nos moltes coses. Pel que fa a l’Elena, que ja porto a dins i ha estat un honor poder interpretar-la, em vaig endinsar en la seva història, sobretot, a partir de la seva germana Teresa. Sempre estaré agraïda a tota la família de l’Elena i després del rodatge vaig poder conèixer els fills de l’Elena i el Pep, que són meravellosos. El que em va arribar de totes bandes era que era una persona molt lluminosa, que estimava la vida, estimava i cuidava els seus, que tenia molts amics i que era una científica amant de la natura.
Realment va ser important el paper de familiars…
Cabdal, i em feia molta impressió posar vida a una persona que ja no hi és, però com a actriu has d’agafar l’essència d’aquella persona i també posar-hi la teva ànima. Per això era important saber quines relacions tenien, per exemple, els dos germans Fernández.
A la pel·lícula tenen molt poc temps per ‘construir’ els personatges…
Absolutament. Per això va ser imprescindible tota la feina prèvia de tothom amb familiars i gent propera per conèixer bé cada personatge. Tot i que és molt dura, penso que ‘Balandrau’ és també una pel·lícula que suposa un cant a la vida i molt lluminosa. Era important transmetre uns protagonistes vitals, plens de llum, alegres, joves i que sabien viure i gaudir de la vida.
Quina resposta ha rebut de persones properes a la història de ‘Balandrau’?
No entraré en detalls sobre la família de l’Elena més enllà que m’han agraït la feina, perquè entre nosaltres s’ha creat una cosa molt íntima; però és molta la gent que se m’acosta emocionada al final de projeccions de presentacions. ‘Balandrau’, com ens va recordar el director, va sobre la bondat i la solidaritat de la gent. El rescat va marcar un abans i un després a la muntanya i m’emociona la humanitat de tothom que hi va participar.
Li agrada la muntanya, a vostè?
Una de les coses que m’agraden com a actriu és que constantment estàs aprenent coses noves i descobrint-te a tu mateixa i, de fet, vaig haver de posar-me una altra vegada uns esquís com quan era petita. Soc més de platja que de muntanya, però haver de passar dies rodant en paisatges meravellosos del nostre Pirineu m’ha fet agafar moltes ganes de tornar-hi per gaudir-ne.
Amb tot, tinc entès que van tenir problemes per manca de prou neu, oi?
Sí. Era l’hivern passat, amb molta menys neu que ara, i justament quan havíem de rodar més per la zona de Camprodon no n’hi havia com ens hagués agradat. Quan va venir una nevada forta ja ens havíem traslladat a rodar a Boí.
En què treballa ara?
Estic rodant a Tenerife la segona temporada de la sèrie ‘¿A qué estás esperando?’, per a la plataforma Atresplayer; he acabat la gira de l’obra de teatre ‘Kramig’ [amb el penedesenc Biel Duran com a parella] i començaré un projecte teatral molt especial perquè fem una obra nova de ‘You say tomato’, de fa 10 anys i que hem girat per tot el món, amb en Joan Negrié i que també ha escrit Joan Yago. És sobre què ha passat amb els personatges al cap de 10 anys. Molt poques vegades passa, al món del teatre, que es pugui fer la segona part d’una obra.
