Jana Jubert: “M’agraden els projectes amb què puc explicar el món des de la meva mirada”
Entrevista a la directora i guionista vilafranquina que prepara la seva primera sèrie de ficció
Jana Jubert és una totterreny que tan aviat et parla des d’un pòdcast com et dirigeix un videoclip. La vilafranquina va estudiar Comunicació Audiovisual, va seguir el fil d’edició i muntatge i va anar a parar al desenvolupament de projectes cinematogràfics entrant en una espiral de feina que diu que no ha buscat, sinó que se l’ha anat trobant pel camí. El cert és que mentre ha estat immersa en tots aquests projectes encara ha tingut temps per tocar un altre pal, el de la comunicació, amb la participació en dos pòdcasts.
La seva creativitat l’ha estès també cap a la direcció i muntatge de videoclips musicals, i el darrer disc d’una banda de pes com la Ludwig Band es promociona amb creacions que porten el segell de Jana Jubert.
Però el que més l’absorbeix últimament és el treball amb la seva primera sèrie de ficció, Noies no, per a la qual busca finançament.
Esperem que el dia que aquest projecte vegi la llum no sigui un 30 d’agost, perquè aquesta vilafranquina militant que fa carrera a Barcelona diu que ho deixarà tot per ser a la plaça de la Vila.
Guions, muntatges audiovisuals, direcció, pòdcasts. Una totterreny, oi?
La meva formació és Comunicació Audiovisual i vaig acabar decantant-me més pel cinema. Vaig començar fent projectes cinematogràfics i d’altres com a muntadora i guionista. En realitat, a mi sempre m’ha agradat explicar històries.
Quina mena d’històries?
De ficció o de no ficció, però crear mons. Sempre he sigut una mica tastaolletes, molt curiosa i inquieta, i això m’ha portat a atacar diversos fronts.
Quina sort!
Realment són coses que m’he anat trobant, no és que les hagi buscat. Són projectes que m’han proposat, m’hi he sentit còmoda i he anat aprenent a mesura que avançava.
Has acabat tocant el món de la comunicació i també la direcció creativa de grups musicals.
Sí, aquesta part per a mi és més d’experimentació, com un joc.
I el cinema?
És molt complicat fer pel·lícules i sèries. Són unes estructures molt grans, que requereixen molts diners i temps.
Què és el que més t’agrada?
Jo vull projectes que m’absorbeixin, on pugui desenvolupar les meves qualitats i en una sèrie de ficció, per exemple, puc explicar el meu món des de la meva mirada. Aquí m’hi trobo còmoda i penso que és un privilegi absolut poder-me dedicar a això.
En què treballes, ara?
A banda de la feina amb la Ludwig Band, estic treballant en el desenvolupament de la meva primera sèrie de ficció, Noies no, per a la qual he rebut una ajuda d’un programa de desenvolupament de sèries en català.
Què explica?
És un projecte encara en desenvolupament, una comèdia dramàtica sobre una banda musical de noies que intenten fer-se un lloc en l’escena musical catalana. La intenció és reflectir el món actual des de l’humor.
Difícil, sense suport econòmic.
L’única manera de crear amb potencial és tenint temps per inspirar-te, per tenir idees. I el temps val diners, perquè no pots pretendre desenvolupar un projecte potent si ho has de combinar amb una feina presencial de jornada completa.
D’on treus les idees per recrear el teu univers?
A mi m’agrada molt observar el meu voltant. Crec que la meva generació ens caracteritzem per tenir una gran autoconsciència, que ens permet tenir una mirada molt analítica del que passa al nostre voltant i mirar el món d’una manera molt vivencial.
La inspiració.
Internet ha sigut una gran font d’inspiració per a mi. Hem nascut amb internet, reels d’instagram, vídeos de Youtbube…
A qui van dirigides les teves creacions?
Els meus pares són un termòmetre per saber com ho rebran els adults. El seu feedback acostuma a ser positiu, tot i que potser hi ha alguns conceptes que potser no s’entendran. Però els adults també han de fer un esforç per sentir-se més connectats amb els joves. De tota manera, no crec gens en la dicotomia entre contingut per a joves i per a adults.
Hi ha temes que no tenen edat.
És clar, perquè en el context actual, no crec que els joves siguem els únics que vivim en precari. La crisi de l’habitatge també la viu gent de 50, 60 i 70 anys.
Què tal el vincle amb Vilafranca?
Els de Vilafranca sempre sempre parlem de Vilafranca i tothom sap d’on som. No hi ha 30 d’agost que no estigui a la plaça de la Vila, i a la feina, si aquell dia he de fer veure que estic malalta per ser a Vilafranca,
ho faré.
