L’accident de Gelida
Daniel García Peris
Durant anys, quan es pronunciava el nom de Gelida, es parlava de vinya, de paisatge, de tranquil·litat, de poble. Un municipi amb història i identitat pròpia, conegut sobretot pel seu funicular, pel castell i pels gelidencs, tant els cèlebres pastissos com els seus habitants. Però això va canviar fa poc més de quinze dies. Des de la nit del 20 de gener, Gelida és a l’imaginari col·lectiu com a inici del caos que viu Rodalies.
En poques hores el nom del municipi va aparèixer a titulars, rètols informatius i connexions en directe. A ràdios, televisions i diaris, Gelida ja no era un poble del Penedès, sinó ‘el lloc de l’accident’. A l’impacte humà i emocional del succés se li van afegir les conseqüències del tall total del servei de Rodalies i, posteriorment, el de l’autopista AP-7. Poc després de sentir les sirenes al carrer començàvem a rebre whatsapps dels nostres contactes preguntant si ens havia afectat. A continuació va venir l’allau d’informacions, amb la mort del maquinista i múltiples ferits, en un punt sensible per a dos grans infraestructures, tot i que per pocs centenars de metres l’indret pertany al terme municipal.
Aquesta exposició mediàtica massiva té efectes que van més enllà del moment informatiu. Durant molt de temps, quan algú digui Gelida, molts hi associaran el descarrilament, el col·lapse ferroviari, els embussos quilomètrics i la imatge d’un país aturat. És una etiqueta injusta, però poderosa. Les viles petites no trien com esdevenir notícia, però sí que en pateixen les conseqüències.
Per als veïns, veure el nom del seu poble repetit constantment lligat a la paraula “accident” no és indiferent. Genera una barreja de tristesa, impotència i ràbia. Perquè Gelida no és només el lloc on va passar un fet greu, el detonant de l’actual crisi de mobilitat, sinó una comunitat que el va viure, va ajudar i l’està patint. A hores d’ara es fa molt difícil tornar de Barcelona per carreteres plenes de revolts i sovint col·lapsades.
El repte a partir d’ara és aconseguir que aquesta notorietat forçada no esdevingui l’únic relat. Que darrere del titular hi continuï havent un poble viu, amb memòria, amb futur, i amb veu pròpia. Perquè Gelida és molt més que un accident, encara que el món sembli haver-ho oblidat.
