“Pinto barrejant amb només quatre colors, és com fer un cupatge de vi”
Entrevistem la pintora noruega Cathrine Bergsrud, afincada a Subirats des de fa gairebé deu anys.
Nascuda l’any 1969 a la població noruega de Hønefoss, a prop d’Oslo, aquesta pintora afincada a Torre-ramona (Subirats) inaugura aquest dissabte al migdia (12 h) dos vitralls que ha pintat per a l’església de Sant Sadurní d’Anoia, en un projecte conjunt amb el Taller de Vitralls Can Pinyonaire de Girona, i que compta també amb la vilafranquina Txell Colomer. Igualment, aquest cap de setmana exposa tres quadres a la mostra ‘Subirats Tasta’l’ al Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal.
Cathrine Bergsrud va arribar a Catalunya l’any 1991 i, després de viure a Premià de Mar i al Bruc entremig de dues etapes a Barcelona, el maig del 2026 farà deu anys que viu i treballa a la seva casa del poblet subiratenc.
Bergsrud destaca, entre altres obres, per haver pintat a l’oli a la comarca del Baix Empordà dos murals de gran format per a l’església de Sant Pere de Pals, declarada patrimoni per la UNESCO, i haver conclòs un altre mural, de 66 m2 , iniciat pel pintor Ramon Pujolboira [ja difunt] a l’absis de l’església de Santa Anna de l’Estartit. A banda d’aquests projectes i una llarga trajectòria, esmentem que un quadre seu va ser seleccionat per Caves Llopart per presentar, el 2021, el corpinnat ‘Ex-Vite’ del 2011.
Què la va portar aquí?
La curiositat. Era molt jove i sabia que Espanya té molta història i art. Em vaig enamorar a primera vista de Barcelona, tot i que en aquell moment no sabia què era Catalunya.
Quan va voler ser pintora?
Des de ben petita. El meu pare pintava com a ‘hobby’ i recordo de pensar que volia ser pintora o artista, tot i que aleshores no sabia què volia dir. Sempre m’ha atret l’art figuratiu.
Calia que tingués talent…
Sí, però és a base d’estudis i treball continu, com amb tot, si vols un bon resultat. Soc autodidacta, tot pintant a estones amb el gran mestre Odd Nerdrum.
Vostè pinta a l’oli, oi?
Conèixer i fer servir bons materials és molt important. Aquí entra la bona ètica i la tradició, igual que en el món dels viticultors. S’ha de conèixer be els ‘ingredients’ i controlar bé des del principi fins al producte acabat. Res de teles barates i preparades prèviament!
Vostè ha tingut vincles amb la viticultura…
Sí, va ser tot un honor que Caves Llopart escollissin un quadre meu per presentar el seu ‘Ex-Vite’.
Què té més en compte en la seva feina de pintora?
Hi hauria tres parts, començant pels materials i com es ‘cuinen’. Només treballo amb els millors materials, que són els ingredients i que són cars, però val la pena. I treballo amb una paleta molt reduïda de colors.
Els primaris?
No, amb el blanc, el negre, l’ocre i el vermelló. Els barrejo, com fan també els viticultors amb un cupatge.
I com aconsegueix pintar el color blau, per exemple?
Després d’anys de pràctica, he pogut aconseguir aquests tons que semblen blaus, quan no ho són. És una iŀlusió òptica.
Quina seria la segona part que em deia de la seva feina?
La història que vull pintar, que acostuma a ser sobre qüestions de la humanitat que no passen de moda, que no tenen edat. Per exemple, tothom ens podem reconèixer en l’enamorament que descriu Goethe, perquè sabem què se sent estant enamorat, o en la tristesa, l’alegria o la fam. M’inspiro per trobar temes per treballar tant en el meu entorn com en la filosofia, la literatura, la història, l’humanisme en general. Els meus quadres són de caràcter narratiu, la meva poesia.
I quina és la tercera part en la seva feina?
La tècnica pictòrica, la tasca física en si de pintar. Hi ha pinzellades diferents i m’agrada fer servir totes les opcions disponibles, com utilitzar paper de vidre per aconseguir unes transparències que et permeten, per exemple, plasmar la pell, amb les venes, etcètera.
Aquest dissabte inaugura els vitralls que ha fet per a l’església de Sant Sadurní. Quin va ser l’encàrrec?
Van fer-hi dues obertures noves, suposo que perquè entrés més llum en una part molt fosca, i he fet el disseny i he pintat els dos vitralls, que fan un metre i mig d’alçada per 90 centímetres d’amplada. El vidre l’han tallat, emplomat i muntat els de Can Pinyonaire.
Porta més de mitja vida a Catalunya. Com la ven quan se’n va a Noruega?
El que hi explico és que els catalans i els noruecs som molt semblants en el sentit, per exemple, que respectem molt la natura. A Espanya es diu que els catalans i els noruecs som molt freds de caràcter, però jo penso que no és així; som reservats, que és una altra cosa, però quan estableixes una relació és molt diferent.
