“El càncer de pit et canvia molt físicament i emocionalment”
Entrevista a Raquel Castellà, vocal de la junta directiva de l’Associació Ginesta d’ajuda a pacients de càncer de mama i els seus familiars.
Raquel Castellà Romagosa és vocal de la junta directiva de l’Associació Ginesta escollida el mes d’abril passat. Amb 52 anys, Castellà ha passat pel procés de patir un parell de càncers de pit. És de Font-rubí, però actualment viu a Sant Martí Sarroca. Hi parlem amb motiu d’escaure’s, aquest diumenge, 19 d’octubre, el Dia Mundial del Càncer de Mama.
Què és el més difícil de portar quan es detecta un càncer de mama?
Quan reps un diagnòstic de càncer de pit has passat per nombroses proves clíniques en molt poc temps i sovint estàs tan esgotada com espantada. El més difícil per mi va ser mantenir la calma i aprendre a gestionar els dubtes i les pors davant la malaltia. Adonar-me que la sobreinformació que em proporcionava internet no m’era positiva va ser clau, així com assimilar que seria un procés lent i llarg i decidir quins professionals m’acompanyarien en aquest camí (metges, nutricionista oncològic, psicòloga…).
Creu que hi ha prou avenços mèdics per superar la malaltia?
La meva mare va morir d’un càncer de pit fa 30 anys i evidentment els tractaments han evolucionat molt amb el pas del temps; tot i així, continuen essent durs i amb nombrosos efectes secundaris. A Catalunya el ‘Programa de detecció precoç del càncer de mama’ comença als 50 anys, mentre que a d’altres comunitats autònomes ho fa als 45. La investigació mèdica és bàsica a l’àmbit oncològic, on encara avui en dia hi ha càncers que, tot i ser tractables, no tenen cura.
Quin tipus d’ajuda busca una dona afectada?
Voldria remarcar que malauradament els homes també pateixen càncer de mama.
Personalment, a l’inici del tractament vaig contactar amb dones que havien sofert la malaltia per tal d’obtenir informació sobre com preparar-me per als tractaments necessaris. Després vaig necessitar atenció psicològica i emocional.
En què l’ha canviat el càncer?
En el vessant físic m’ha canviat moltíssim, necessito fisioteràpia regularment i pateixo astènia, neuropatia i dolor muscular, entre d’altres. En el vessant cognitiu també he sofert alteracions. Emocionalment estic aprenent a conviure amb la malaltia, perquè tot aquest procés formarà part de mi tota la vida. En molts casos quan s’acaben els tractaments de quimioteràpia, radioteràpia, etcètera, comença una nova etapa de medicació. En el meu cas, continuarà durant 7 anys com a mínim. Pel que fa a l’àmbit social, m’ha endurit el caràcter. Valoro l’amistat real, l’empatia i el respecte i aparto tot allò que no m’aporta benestar.
Com es beneficia una pacient d’estar en una entitat com Ginesta?
Des de l’hospital de dia de Vilafranca et proporcionen informació i material cedit de manera gratuïta per Ginesta: cors de descans, bosses de drenatge… molt útils després de les diferents intervencions quirúrgiques. Des de Ginesta es compta amb servei de psicooncologia, linfedema i tallers adaptats a les necessitats físiques i psicològiques de les dones que hem transitat per aquest procés.
Per què són necessaris actes com el Dia Mundial Contra el Càncer?
Per prendre consciència que aquesta maleïda malaltia segueix fent de les seves entre nosaltres. Personalment, cada mes d’octubre se’m regira l’estómac al veure-ho tot tenyit de rosa. Per mi, el càncer de pit no és d’aquest color, sinó d’un to marró molt més desagradable. La simbologia del llaç rosa s’ha convertit en una estratègia de màrqueting que afavoreix les empreses per vendre multitud de productes que sovint no són adequats per a les pacients. El tant per cent de benefici final que rep com a donació l’Associació Espanyola Contra el Càncer és ínfim.
