Un plat de música compartida

Maria Torra

Després d’anys d’ésser abonada al Liceu, vaig rebre quatre entrades per al Petit Liceu. Feia pocs dies havia preguntat a la meva filla si als nens els agradaria venir-hi, i l’obsequi em va posar en safata d’acostar-los a la música clàssica amb La cuina de Rossini. Portar els nets a l’òpera pot semblar una gosadia, però la curiositat guanya quan la porta s’obre amb afecte. Des de l’amfiteatre van quedar bocabadats: els llums, el vermell dels seients, la platea plena de gom a gom, l’escenari immens. “És el teatre més gran de Barcelona?”, va preguntar el Roc. Sí, va dir la Laura, afegint que ella hi havia treballat molt fa anys, i va picar l’ullet: “Sabíeu fent què?”. El gran va respondre “ballant”, i van riure amb complicitat. A cada acte el públic aplaudia amb ganes, i ells eren part d’aquell entusiasmat cor. Potser no ho van entendre tot, però van veure que la música també es viu i es comparteix. Veure’ls aplaudir amb els ulls brillants i les mans inquietes va ser impagable. Al vespre, el plat fort del sopar va ser recordar l’obra com un conte. Quan jo els feia preguntes, el petit em va dir: “Per què ens ho preguntes, àvia, si també hi eres tu?”. Aquella resposta, tan clara, em va desarmar i em va fer somriure. El que queda és simple i profund: la bellesa no té edat i la cultura és a tocar. Per a mi, la joia de veure’ls dins aquella sala és compartir un llegat que es renova amb la mirada dels petits. Aquell dia vaig entendre que l’educació comença així, amb oportunitats senzilles que fan brillar la vida i un dia recordaran. La cuina de Rossini va ser un pont: música deliciosa, fantasia amb humor; un primer tast que obre la gana per voler-ne més.