“Molta gent d’arreu admira el Barça perquè hi troba uns valors autèntics”
Entrevista al domenyenc Narcís Pallarès, expert en geopolítica vinculada a l’esport.
Nascut a Sant Jaume dels Domenys fa 45 anys i resident a Roma des d’en fa 10, Narcís Pallarès Domènech és politòleg especialitzat en geopolítica i seguretat. És expert en geopolítica vinculada a l’esport, l’àmbit que motiva aquesta entrevista, i també amb el Vaticà.
Amb diversos màsters i essent membre professor convidat a diverses universitats italianes, Pallarès forma part del Comitè Científic del Rome City Institute.
En l’apartat bibliogràfic, Narcís Pallarès va treballar a Itàlia com a consultor d’estratègia i desenvolupament per a tres empreses de seguretat, però destaca per haver estat coautor del llibre Calcio & Geopolitica, editat el 2022 i que va donar peu a l’obra Calcio, politica e potere, premiada el 2023 pel Comitè Olímpic d’Itàlia.
Posteriorment, l’èxit de Pallarès com a expert en geopolítica i futbol s’ampliaria amb el llibre El gran juego, una traducció i revisió ampliada del llibre premiat, i El gran joc, també una traducció i ampliació a càrrec del mateix autor.
Què el va portar a Roma?
L’amor a la meva parella, italiana. Un cop allà vaig entrar com a politòleg a l’oficina de la Generalitat, em vaig especialitzar en geopolítica en conflictes i en un àmbit prou verge, el futbol. Vaig participar en una Hackathon, una marató d’idees, de com l’esport pot ajudar la diplomàcia i aquí surt la idea, amb altres autors, d’escriure un llibre que ens va reportar premis.
Sovint es diu que esport i geopolítica van lligats…
Penso que és un debat interessant i que és així des dels inicis dels Jocs Olímpics, els antics i els moderns. En els primers, perquè havien de tenir en forma els soldats en temps de pau; i en els moderns s’instaura la prova del pentatló, que feien els soldats francesos també per entrenar-se com a militars. Per tant, porten l’esport a una competició o lluita no letal i converteixen el conflicte violent intrínsec dels humans a una dimensió esportiva.
Vostè és expert en futbol i política. Com casa, per exemple, el Barça amb un aficionat no català?
El Barça té la identitat catalana molt marcada, però també és transversal. De fet, el funden 12 persones i la meitat no són catalanes. Per tant, sempre ha tingut una diversitat. I també se’l coneix per quatre característiques: la catalanitat, que vol dir llengua, identitat i país; la democràcia, perquè és dels socis, que poden votar la junta i aquesta ha de rendir comptes; és un club universal, de Catalunya cap al món, sense complexos, i té el compromís social. Si no t’agraden aquests valors, doncs et fas del Madrid o d’un altre equip…
La idiosincràsia del Barça és única?
És singular perquè ha convertit la marca local que era el 2003 en una de global. El Barça podia ser un Numància que competís només a Espanya o ser una marca com el Manchester United, per anar per tot el món. Projecta els seus valors sense renunciar a res, ni a la ‘ç’. Això és un avantatge, perquè molta gent admira el Barça perquè hi troba uns valors autèntics.
Repeteixo: com casa la catalanitat del Barça amb algú d’Albacete, potser?
Perquè el problema català és secular, ja del s. XVII, i pot ser molt bé del Barça si està a favor d’una Espanya com a estat amb diverses nacions, llengües i cultures. Aquestes nacions tenen dret a existir i Catalunya ha trobat un sistema o instrument per projectar la nació catalana que és el Barça.
Què pot fer el Barça davant dels ‘clubs-estat’?
Per ser competitius i no acabar com ho han fet uns Ajax o Hamburg històricament grans, ha d’intentar ser el millor i únic en tots els àmbits i, per exemple, generar ingressos, que a aquells clubs ja els arriben de magnats i estats…
I se’n surt?
Sí, i no veig que pugui acabar desapareixent o transformant-se, com tampoc el Madrid. Però per sortir-se’n, per això tots dos estan perquè hi hagi la Superlliga europea, que generi molts ingressos que ara no tenen. El futbol europeu està en perill per una pinça entre britànics, saudites i americans. Nosaltres apostem per una lliga paneuropea, una primera divisió amb els millors equips de cada país i que, de retruc, apugi el nivell de qualitat de les lligues nacionals amb els equips restants. El Barça podria jugar amb l’Espanyol la Copa d’Espanya, però els equips de segon nivell tindrien més aŀlicients per guanyar.
Quin interès té un país com Qatar per voler finançar el PSG?
L’interès que té el trio dels anomenats ‘sultans del futbol’, amb una geopolítica futbolística estratègica que és un instrument per reforçar les seves relacions diplomàtiques amb Occident i donar-se a conèixer per atraure turisme i inversió. El trio, a més de Qatar, el formen els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita.
Exactament, què fa Qatar amb aquesta inversió?
Treu el cap en el món del futbol, per exemple, amb l’organització de l’espectacle més vist al planeta, el Mundial. I ho va fer en conxorxa amb els francesos, que van donar suport al Mundial de Qatar a canvi de recursos energètics com el gas. També per interessos un oligarca rus va anar al Chealsea anglès i els Emirats Àrabs Units han entrat al Manchester City; o bé et trobes que l’empresa de gas russa patrocina la Champions. Dels anunciants en pots comprar patates o cervesa, però no gas… Tot és una estratègia política perquè, automàticament, tots els directius de Gazprom poden anar a fer contactes, relacions i negocis a les llotges de la Champions.
Parlava de Qatar, però hi ha casos semblants com és el d’Aràbia Saudita, oi?
El príncep hereu, Mohamed bin Salman, és un reformista, però en països com aquest no et pots passar en la reforma per temor dels fonamentalistes, i utilitza el futbol. De moment, organitzarà el Mundial del 2034 i ha creat la Saudi Pro League, una lliga que vol ser molt competitiva.
Tot i que, pel tipus de país que és amb les dones, sembla lògic que futbolistes espanyoles no hi vulguin anar…
És veritat que és diferent d’aquí, però de la mateixa manera que no accepten segons quins dels nostres valors, tampoc a Occident n’acceptem d’ells. El que seria inacceptable és que obliguessin les jugadores del Barça a jugar amb burka, però que el Barça jugui allà amb pantalons curts i dones a la graderia donaria espai de llibertat a aquestes. Per tant, el futbol pot tenir aquest punt transformador.
Parli’m, finalment, del cas dels Emirats Àrabs amb el Manchester City…
El Emirats tenen un projecte trencador, el City Football Group, que és una MCO (Multi Corporate Ownership). El grup propietari del ManCity té fins a 13 equips o franquícies en 13 països. I arreu del món hi ha 45 grups d’inversors que tenen uns 170 equips. És una de les grans tendències del futur del futbol, al costat del futbol femení que comentàvem abans. Els Emirats Àrabs Units tenen una estratègia política en la qual l’esport és una variable de l’equació, i l’esport amb més poder de moda és el futbol.
Interessant…
I també la fundació del Futbol Club Internacional Miami dels Estats Units, amb David Beckham i empresaris locals. Els propietaris són fills del líder de la resistència cubana a l’exili nord-americà Jorge Mas Canosa i Miami és la ciutat pont entre l’Amèrica anglosaxona, blanca i protestant i la llatina, catòlica i hispana. Per a un Messi, que té tres fills per educar, és millor un lloc ric com Miami, ciutat internacional amb l’aeroport a un quart d’hora de casa, que estar en llocs conflictius.
