“Sempre he intentat ser un jugador humil que ho ha donat tot a la pista”
Entrevistem l’exjugador del Noia Freixenet, Jordi Bargalló que amb 45 anys es retira de l’hoquei patins en actiu després de 28 temporades al màxim nivell.
El 24 de maig passat, després de perdre l’eliminatòria dels quarts de final pel títol de l’OK Lliga d’hoquei patins, penjava els patins tota una llegenda d’aquest esport: Jordi Bargalló Poch (Sant Sadurní, 1979). 28 temporades al màxim nivell i 28 títols aconseguits amb els 4 clubs que ha defensat durant tot aquest llarg viatge. Sortit del Col·legi Sant Josep com molts d’altres, i després de passar per totes les etapes de la base, va marcar el primer gol amb la samarreta del Noia la temporada 1997/98 en un partit de lliga contra el Vic. Una setmana abans havia debutat a Vila-seca. Tenia 17 anys. A partir d’aleshores, 5 temporades al Noia (1 Copa del Rei i una CERS), 4 al Deportivo Liceo, 2 a l’Igualada, 8 novament al ‘seu’ Liceo (2 Intercontinentals, 3 Copes d’Europa, 1 OK Lliga, 1 Copa del Rei i 3 Supercopes d’Europa), 5 a l’Oliveirense de Portugal (1 Continental i 1 Taça), per acabar aquestes últimes 4 temporades al club del seu poble i de la seva vida (1 Lliga Catalana). Amb la selecció va ser campió del món i d’Europa, quatre vegades. Tot aquest temps el descriu com un “viatge màgic” i que ha passat “volant”. Marxa per la porta gran un dels millors jugadors que ha tingut el conjunt de la Capital del Cava i aquest esport i ho fa havent ofert un nivell altíssim fins i tot als seus 45 anys.
Quan vas venir al Noia per jugar aquestes últimes temporades vas dir que no venies a jubilar-te sinó a guanyar algun títol.
Vam guanyar la Lliga Catalana contra el Barça, però una de les coses més boniques com a sadurninenc i soci del Noia que soc des que vaig néixer, ara se’m posa la pell de gallina, ha estat veure l’Ateneu amb les grades plenes. Hi havia vingut moltes vegades com a rival i ho havia passat molt malament. Ara, del que estic més content és d’haver pogut jugar a un bon nivell aquests últims anys amb un Noia que ha tornat a estar entre els millors i amb la gent molt enganxada.
Cal destacar sobretot d’aquest últim any la trajectòria de l’equip a la Champions.
Amb el temps ens adonarem de què vam fer. Coŀlocar el Noia entre els quatre millors d’Europa avui dia no és gens fàcil i està reservat a pocs clubs.
Quan decideixes que aquesta ha de ser la teva darrera temporada?
És un cúmul de circumstàncies. L’any passat vam fer un play-off excepcional arribant a la final i em veia amb forces de fer un any més. Però tinc ganes de gaudir dels meus fills i estar per ells i això em pesa molt. Es fan grans i es mereixen que estigui més a prop. Aquest any jugar la Champions ha estat dur, tot i ser tan bonic participar-hi. No hem tingut gaire descans. Si per mi fos jugaria quinze anys més, però al final arriba un moment que has de pensar amb el cap i saber dir prou, sobretot en el moment precís.
167 partits, 107 gols i 83 victòries en aquests últims quatre anys amb el Noia. Quin balanç en fas?
Em quedo amb les victòries. Hem guanyat més que no perdut i això cal valorar-ho. Per mi els números són freds perquè a vegades fas menys gols però dones més assistències o potser l’equip no necessita tant els teus gols i sí, en canvi, les teves accions defensives. Sempre he intentat ser un jugador humil que ho ha donat tot a la pista.
T’hem vist sempre amb el número 9, per què?
Vaig començar amb el Sant Josep amb el 4, vaig passar al 5 i de petit ja havia tingut el 9, un número que portava el Josep Enric Torner, un jugador fora de sèrie que vaig viure de petit en una etapa exitosa per al Noia. També m’agradava molt el Roberto Roldan, jugador del Liceo que sempre portava el 9.
I sempre l’has tingut?
No sempre. Quan vaig anar al Liceo aquell número el tenia el Carlitos López i era difícil que me’l donés, a la selecció el tenia el Pedrito Gil i també era complicat que me’l donés. Vull explicar que quan vaig venir al Noia en aquesta última etapa el número 9 el portava el Roc Pujadas, que sense jo dir-li res me’l va cedir. Va ser un detall molt bonic que sempre li agrairé.
Et quedaries amb algun gol d’aquesta última etapa?
En destacaria dos. El gol que ens va donar la victòria a la Champions contra el Barça per 3 a 2, però sobretot el gol de l’any passat al primer partit del play-off de semifinals contra el Liceo. Aquell partit que anàvem guanyant 3 a 0 i que ens remunten empatant-nos, però que només treure del centre de la pista marco el 4 a 3 que ens ajudava per avançar-nos a la sèrie. El recordo molt. Aquella victòria va ser un punt d’inflexió.
Quan vas anunciar el teu comiat parlaves del ‘meu’ Liceo. Tant et va donar la Corunya?
Quan ets de Sant Sadurní el que vols és jugar amb el Noia. Després, de més gran a mi el Liceo em tirava molt i no sé per què. Sempre explico l’anècdota que en un partit del Noia contra el Liceo, amb els Martinazzo i companyia ens guanyaven i jo estava trist. La meva mare em consolava dient-me que els jugadors del Liceo eren professionals i jo no ho entenia. Em va dir que la seva feina era l’hoquei patins i vaig pensar que aquella havia de ser la meva feina. Vaig tenir la sort de poder complir el meu somni. Em van tractar molt bé.
Amb tants anys, ara canviaries alguna normativa del reglament?
Una que canviaria segur i que trobo absurda és aquella targeta blava quan no és una acció manifesta de gol o no és una agressió; la suprimiria.
Quin és el millor entrenador que has tingut?
Des de ben petit, n’he tingut molts. Potser uns que potser no eren gaire bons, però t’ensenyaven un petit detallet que sempre t’ha acompanyat. Per ser just, diria el Carlos Gil al Liceo sense oblidar el Carlos Feriche que em va inspirar molt i també va ser clau en la meva carrera. A la base vaig tenir el Joan Canals, el Josep Renau o el Toni Albiol, de tots ells en guardo molts bons records. Entrenadors, molts, que potser estan a l’ombra però que m’han format com a persona i jugador i sempre els estaré molt agraït.
Ara seguiras lligat a l’hoquei patins fent de segon de Pere Varias a la selecció. Les banquetes són el teu futur?
Segur. Per mi és una bona oportunitat per seguir la roda. El que més m’agrada és estar a la pista. Ara que m’he retirat de la pista el més a prop és estar a la banqueta. És una oportunitat molt bona per començar, tot i que jo ja havia entrenat canalla i algun equip juvenil del Noia.
