“El teatre permet coneixe’t molt com a actor i per mi fer-ne és terapèutic”
Entrevista a l’actor gelidenc Biel Duran, que actua a l’Espai Texas de Barcelona amb la comèdia ‘Kramig’.
L’actor penedesenc Biel Duran va néixer a Gelida l’any 1984, població on viu actualment. Va debutar com a intèrpret quan tot just era un nen de 9 anys, gràcies al fet que essent membre de la colla castellera dels Minyons de Terrassa el va triar el director Bigas Luna per a la pel·lícula La teta i la Lluna (1994). Posteriorment ha fet diverses pel·lícules, entre les quals hi Más pena que Gloria (2001), que li va comportar un premi Goya al millor actor revelació, i El despropósito (2004). També ha participat en moltes sèries de televisió, començant per Nissaga de poder (1996-1998) i entre les quals hi ha, per exemple, La sagrada família (2010-2011), on va coincidir amb la seva actual ‘parella’ al teatre, l’actriu Anna Moliner. Si aleshores feien de germans, a la comèdia Kramig, de Marta Buchaca i que es pot veure des del 8 de maig i fins al 19 de juliol al teatre de l’Espai Texas de Barcelona, formen un matrimoni molt peculiar. El 3d8 hi vam anar diumenge i posteriorment vam parlar amb Duran, també conegut en la seva faceta com a membre de transmissions castelleres per televisió.
Creu que hauria arribat a ser actor sense el seu debut al cinema gràcies a fer d’anxaneta casteller?
Sabia que faria alguna cosa relacionada amb el parlar, perquè de nen xerrava pels descosits i a classe explicava acudits, feia imitacions i agafava el micròfon a l’autocar. Segurament, però, si no hagués estat casteller no seria actor. És molt difícil entrar en aquest món si no tens una carambola, i em van fer un càsting al local dels Minyons quan no sabia ni què era ni que volia dir fer un càsting.
O sigui, que havia de ser una cosa puntual…
Sí, i el Bigas Luna sempre em deia que m’esperés a ser gran per dedicar-me a ser actor. Estava preocupat perquè no fos un actor infantil i d’alguna manera em volia protegir.
No va trigar, però, a actuar a ‘Nissaga de poder’…
Vaig pensar que seria xulíssim fer un paper semblant al del Quim Gutiérrez a la sèrie Poble Nou, i Nissaga… va ser tot un fenomen. A més, actuava al costat de casa.
Què diria el Biel actor de 9 anys a l’actual de 41?
Crec que estaria orgullós de dir que li ha agradat el que ha fet i que ha valgut la pena. Hi ha moments complicats, però estaria orgullós bàsicament perquè he persistit i he volgut mantenir-me treballant en els moments més durs. Hi va haver una època, però, que vaig haver d’aturar-me.
Van ser tres anys en què va fer d’educador social. Per què?
Perquè feia molts projectes seguits, però tot i que econòmicament compensaven, no m’acabaven d’omplir artísticament. A més, poc després de tenir el seu segon fill, es va morir la meva única germana, sis anys més gran que jo, i aquest episodi va ser un cop molt dur.
Vaja… I per què esdevé educador social?
Havia estudiat Filosofia i Humanitats i sempre em van agradar les temàtiques de compromís social.
Per què acaba tornant a la interpretació?
Perquè em van tornar a començar a oferir projectes i em feia ràbia no fer-los. Per exemple, Cites, de TV3, que tenia ganes de fer; o la sèrie online El Ramon de les olives. I llavors també em van oferir fer els castells per TV3 i vaig pensar: “Ostres, això és un senyal! Si els castells em tornen a portar a algun lloc, serà a algun lloc bo”. Una part de mi sempre ha volgut ser periodista i vaig decidir
provar-ho.
En va estudiar la carrera?
No, però hauria pogut, però per mi si triava ser periodista era incompatible amb ser actor.
Ha fet cinema, televisió, teatre… On se sent més còmode?
Mai sé què respondre, depèn del moment. Ara, no ens enganyem, els projectes audiovisuals estan molt més remunerats, d’una manera escandalosa, que els teatrals. Em sento còmode fent de tot, però fa anys em considerava un intrús fent teatre, perquè venia de l’audiovisual i per mi el teatre era un lloc estrany. El teatre permet coneixe’t molt com a actor, és una manera de treballar cada dia amb disciplina i serietat i per mi fer-ne és terapèutic. En el fons, però, penso que l’únic criteri per decidir el format on actuar hauria de ser la història mateixa, que es pot explicar de moltes maneres, el personatge i la gent amb qui treballar.
No puc fer espòiler, però ‘Kramig’ és una comèdia amb un missatge contundent…
Sí, però no sempre és així. Com a gènere, les comèdies estan menyspreades en relació amb els drames i les tragèdies, que són més ‘premiables’. Ens prenem poc seriosament la comèdia, que és molt difícil i hi ha poca gent que la sàpiga fer bé. Per sort, cada vegada se’n fan més que no són només entreteniment, sinó teatre bo, i aquesta n’és una.
Creu que riem poc?
En general, no dic com a públic, perquè aquí la gent riu molt; però en la vida els catalans riem poc. Hauríem de riure més de tot i de nosaltres mateixos. A vegades ens costa passar-nos-ho bé.
S’identifica amb el personatge del Toni de l’obra?
En moltes coses, sí, tot i que no soc tan neuròtic, supersticiós ni tan hipocondríac [riu]. Ara bé, fer un personatge molt diferent de tu és divertit i et fa connectar amb les pròpies coses. El que cal és estimar-se el personatge, per poder defensar-lo i que la gent també se l’estimi.
Allò que hi ha públics diferents, ho subscriu?
Sí, ho noto molt en cada funció. En la interpretació hi ha molts elements, som humans, i, per exemple, no és el mateix venir al teatre un dimecres que un dissabte o un diumenge. Podria fer una anàlisi antropològica i sociològica de la reacció del públic pel dia de la setmana que és i el clima social, polític i econòmic del país en aquell moment.
Quin serà el seu proper projecte com a actor?
Precisament aquest divendres s’anuncia que estaré al Teatre Lliure, al setembre/octubre, amb una obra d’Àlex Rigola que adapta al teatre la novel·la El mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov. I al setembre també s’estrenarà la sèrie Pubertad, a HBO i que explica la iniciació sexual dels adolescents i s’ha rodat en un àmbit casteller, amb la participació dels Minyons de Terrassa.
La seva colla com a casteller en actiu dels 8 als 15 anys… Acabem doncs amb el fet casteller: quin és el seu castell preferit?
Seré minyó fins que em mori, però també soc admirador dels Castellers de Vilafranca i dels castells que fan. I pel que fa als castells que m’agraden més, qualsevol de 10, perquè cada cop a plaça el nivell d’incertesa és enorme i no saps mai si es descarregarà, cosa que hi ha molts pocs castells en què això sigui així; després també m’encanta el 4d9sf, un castell enorme, llarg i que vas veient com es va desfigurant i es treballa; i em flipa, esclar, el 3d9sf, que només s’ha pogut carregar dos cops ‘in extremis’.
