“Penso que el pontificat del papa Lleó XIV serà molt pastoral i de comunió”
Entrevista a monsenyor Manuel Nin, religiós vendrellenc bisbe de Grècia des del 2016.
Monsenyor Manuel Nin va néixer el 20 d’agost de 1956 al Vendrell, essent el gran de sis germans, i encara manté a la vila diversos familiars i amics. El setembre de 1975 va entrar al monestir de Montserrat, en el qual va estar-se inicialment fins a l’octubre de 1980. Ordenat diaca a Roma, el 1997, Nin va ser ordenat sacerdot a Montserrat, el 18 d’abril del 1998.
A la dècada dels anys 1980 ja va fer diverses estades a Roma i posteriorment va ser-ne nomenat rector del Pontifici Col·legi Grec, el 29 de juny de 1999.
Ja durant el s. XXI, aquest religiós vendrellenc va ser nomenat bisbe el 2016 pel papa Francesc, a més de ser designat exarca apostòlic per als catòlics de tradició bizantina a Grècia i bisbe titular de Carcabia, territori a l’Àfrica que va existir fins al s. V i el qual és un títol avui dia merament simbòlic. Manel Nin va assistir al funeral del papa Francesc i diumenge passat, a la missa d’inici del pontificat –entronització– del papa Lleó XIV.
Des de fa 9 anys, monsenyor Nin és bisbe de la religió oriental catòlica a Atenes (Grècia).
Quina és la característica principal de l’església oriental catòlica?
És una església on celebrem els sagraments, la missa i la litúrgia segons la tradició oriental grega; per tant, en grec i com l’església ortodoxa, que és l’oficial en un país confessional com és Grècia. La nostra manera de celebrar i viure la fe és igual a la dels ortodoxos, amb les mateixes festes, però amb una celebració litúrgica molt més simbòlica i més llarga que en el ritus llatí; i amb l’única diferència que nosaltres estem en plena comunió amb el Papa.
Vostè podria arribar a ser cardenal i, per tant, esdevenir papable?
El cardenalat és un nomenament que fa el Papa. Per tant qualsevol bisbe pot ser fet cardenal. Al recent conclave hi havia almenys 4 o 5 cardenals orientals.
L’àmbit de la seva església és només Grècia?
Sí, aquest és el nostre territori, i som tot just 7 capellans en dues parròquies. Pel que fa als nostres fidels, són de tres ètnies o procedències diferents: grecs, ucraïnesos i també de l’Iraq i Síria, pròfugs de les guerres en aquests dos països.
Pateixen una manca de vocació religiosa?
Som una església que va néixer a Grècia fa cent anys, quan després de la Primera Guerra Mundial va continuar la guerra entre Turquia i Grècia i al final, amb la victòria de Turquia, els grecs que hi havia en aquest país van ser expulsats. Entre aquests hi havia orientals catòlics, que van ser els que van fundar la que ara és la meva església. Un dels problemes vocacionals que hi ha a Grècia ve donat pel fet que quan hi ha matrimonis mixtos entre ortodoxos i catòlics –la majoria de casaments al país–, els fills són batejats ortodoxos, l’església oficial, i aleshores podem dir que perdem fidels en aquest sentit. Tenim, per exemple, molta gent jove entre els ucraïnesos, però no entre els grecs.
Com es pot revertir aquest retrocés evident, doncs?
El que he fet aquests 9 anys que fa que estic de bisbe a Grècia és buscar en altres esglésies orientals catòliques d’Europa, com Hongria o Eslovàquia, capellans que vinguin a ajudar-me. Assegurar el futur d’aquesta església és també trobar aquesta mena de capellans, i ja n’han vingut tres.
Parlem de Montserrat, on va ser ordenat sacerdot. Quin vincle hi manté?
En soc formalment monjo i hi vaig dos o tres cops l’any, per exemple, per donar-hi classes de teologia durant una setmana i l’última vegada l’abril pel Miŀlenari. Des que soc bisbe no hi tinc un vincle jurídic, però sí afectiu, i quan tingui 75 anys i em jubili, si el Papa accepta la meva renúncia, podria tornar-hi sense problemes. Tot i que penso més en la possibilitat d’ajudar la meva església a Grècia si tinc salut, podria tornar a Montserrat, on considero que és casa meva.
Què n’espera, del pontificat de Lleó XIV?
Com va dir en la seva primera homilia, penso que serà molt pastoral i de comunió, posant en primer lloc l’anunci de l’Evangeli i de Jesucrist. No hi ha encara un programa de govern, perquè l’Església no és com un govern polític, és molt diferent i el que fa el Papa és inserir-se en el vida de l’Església, que té 2.000 anys i camina en l’anunci de l’Evangeli.
Creu que serà un papa viatger?
Cada papa és diferent i això dependrà del seu estil i del que cregui que ha de fer, però repeteixo que espero que sigui un papa de comunió i d’anunci de l’Evangeli, sobretot.
Coneix personalment Robert Prevost, el nou papa?
Els anys 2023 i 2024 vaig participar en el sínode dels bisbes, ell hi era i un parell de vegades ens vam saludar perquè quan vaig arribar a Roma, el 1984, ell era un estudiant més a la mateixa universitat on vaig estudiar jo. Ens portem mig any d’edat. Tanmateix, no hi ha un coneixement personal més enllà de prendre un cafè.
En canvi, sí que coneixia més el papa Francesc…
Sí, em va nomenar bisbe el 2016 i ja ens coneixíem perquè del 2008 al 2018 vaig publicar cada mes articles sobre qüestions teològiques, orientals, etcètera, a l’Osservatore Romano, el diari de la Santa Seu, i el 2014, un any després que fos nomenat papa, ens vam saludar i em va dir que ja sabia que escrivia a l’Osservatore, que li agradava el que hi posava i que continués fent-ho. Per tant, el papa Francesc sabia qui era jo i potser per això em va nomenar bisbe a Grècia.
Quin llegat ha deixat el seu papat?
Ha estat un papa que ha insistit moltíssim en la mirada que ha de tenir l’Església cap als pobres i les persones marginades, una qüestió molt important en un moment mundial en què es tendeix cada vegada més a marginar. I se li notava molt l’origen argentí, en el fet que era molt espontani i directe. Els seus 12 anys de pontificat han estat un període molt vàlid per a la vida de l’Església.
I en el papa Lleó XIV, què creu que tindrà més pes, l’origen nord-americà o els anys que va passar al Perú?
Penso que aquest bany a Llatinoamèrica l’haurà marcat, segurament, i el farà proper a la gent.
La geopolítica mundial és ara molt complicada. Què en pensa?
Amb molts focus en les guerres, totes elles inacceptables, em fa la impressió que no hi ha cap tipus de diàleg que pugui portar a una reconciliació, i sembla que són més els interessos personals o de les nacions que no pas la voluntat del diàleg. Ens trobem en el que el papa Francesc deia que era la imatge d’una Tercera Guerra Mundial en petits fragments; o no tan petits, de vegades.
