Qui a Déu té, res no ha de menester!

Pere Casanovas

Hòstia santa –mai millor dit!–, quins dies acabem de viure amb el show del nou Papa de Roma, confirma i toma! En una societat perduda en la immediatesa de les coses intranscendents, ara resulta que l’espectacle estava a la plaça Sant Pere, on tota una gernació de descreguts estava pendent del color del fum d’una estufa medieval! Valga’m Déu! És evident que tots plegats tenim un gen retrògrad que tendeix a reviure el passat en les nostres catacumbes mentals. Com més vell em faig, menys coses entenc! Des de quan allò que digui el Papa de torn interessa a algú que no sigui esgarrapacristos o visqui directament del negoci de la sagristia? En el decurs dels segles, mai ha existit una societat més desacomplexada i lliure de dogmes com ara. Aleshores, per què fem veure que ens interessa allò que decideixen una elit de senyors intocables, abillats amb túniques estrafolàries i solideus rojos? O potser serà que només ens importa com a espectacle mediàtic, i d’aquí dos dies ja ningú tornarà a connectar amb el Vaticony, tal com l’han batejat els festius bromistes radiofònics dels Dalmau a la Competència! Els ateus –que som un munt i també paguem impostos– hem hagut de patir, dia sí i dia també, les cròniques barates sobre el conclave que una bona colla de periodistes, desplaçats a Roma, s’han cansat de repetir cada deu minuts. Això sí: bons hotels i vacances pagades per tots nosaltres! Semblaven cronistes esportius en busca del titular de premsa més fàcil i cridaner: habemus papam! Quin espectacle més llastimós! Les esglésies buides, setmana rere setmana, i ara, de cop i volta, ens hem tornat tots més papistes que el Papa! Quan a algun indocumentat –ara se n’hi diuen col·laboradors– li posen un micròfon al davant, pot dir el que vulgui: que si l’Esperit Sant, que si sant Pau, que si Lleó… Qui a Déu té, res no ha de menester! Tot s’hi val, el nivell és el de Tik-Tok: barat i consumible en quinze segons. A mi, l’únic Papa que m’agrada és el que crea el fantàstic Paolo Sorrentino en el món del cinema: The Young Pope. El fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables del cineasta italià i l’elegància d’un jove, sensual i guapo actor londinenc, en el paper de la seva vida: Jude Law – Pius XIII. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que remenen el cul obscenes sota el ritme frenètic de la música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Si mai teniu ocasió de veure aquesta minisèrie, no us la perdeu! Tot el contrari d’aquesta fosca i avorrida trama impenetrable que ens mostraven aquests dies tots els mitjans de comunicació!