El cibercrim, silenciós però explosiu
Maria Torra
Un ciberatac pot paralitzar una empresa, gran o petita. Però també afectar una escola, una entitat o qualsevol professional que treballi amb un ordinador connectat a internet. És un risc invisible que, sovint, es descobreix massa tard. La majoria de ciberincidents comencen amb un senzill clic. Una factura falsa, un enllaç enganyós, una suplantació d’identitat. I darrere, organitzacions criminals que actuen amb una estructura gairebé empresarial: amb atenció al client, serveis en diversos idiomes i exigències de rescat ben calculades. Tot això no és ciència-ficció, és el dia a dia. Per protegir-se, no n’hi ha prou amb tenir un antivirus instal·lat. Mentre treballem davant d’una pantalla, l’error humà continuarà existint. Cal formar les persones, revisar processos, fer còpies de seguretat ben gestionades, utilitzar contrasenyes robustes amb doble factor, segmentar xarxes, actualitzar sistemes… i, sí, també comptar amb una ciberassegurança, que permeti respondre ràpid quan hi ha un incident greu. Però l’assegurança no substitueix la prevenció, ni la responsabilitat digital de cadascú. La ciberseguretat no és només cosa de tècnics. És una actitud. I cal que la incorporem des de joves. A l’escola, a la feina, i també a casa. Perquè els riscos digitals no només entren per l’ordinador de l’oficina. A casa, tenim mòbils, tauletes, altaveus intel·ligents, videocàmeres, rellotges connectats, televisors… Tots aquests aparells funcionen amb connexió wifi, i sovint amb contrasenyes febles que venen per defecte. Un cop un intrús accedeix a la nostra xarxa domèstica o de treball, pot arribar on vulgui. Preparar-se abans és no lamentar-se després.
