Al verd, l’amor s’hi perd!

Pere Casanovas

Feia molt de temps que no vèiem una primavera tan esponerosa com la d’aquesta any! Visca l’aigua que cau del cel! Sortir a passejar per aquests camins de Déu és tota una joia! Les plantes imposen el seu criteri estètic i tot ho volen en verd. I més que ho veurem d’aquí a pocs dies, quan els magnífics brots que just treuen el nas verdegin tot el Penedès: un paisatge únic! La verda clorofil·la de les plantes captura fotons de la llum del sol i els transforma en energia i vida vegetal. Verdura ve de verd: aliments per als animals com nosaltres! I en aquest procés, emborratxen l’atmosfera d’oxigen, cosa bastant interessant, ja que ens permet omplir els pulmons i respirar el dia! Color verd: pau, bonhomia, calma, fertilitat, natura, esperança, salut. La capacitat humana, però, a l’hora d’associar certs colors amb vicis ocults és un enigma. Posar verd algú; un acudit verd. Un vell verd! Pobres vells, fins i tot quan la vida és escassa i plena d’ensurts, els neguem la mínima capacitat de desig! Al burro vell, poc verd!, deien a pagès fa dies. Però aquest burro tan genèric pot referir-se també al ruc de dues potes i edat avançada. Els metges i gurus d’ara diuen: avi, cuidi’s! No mengi això, no begui allò, no fumi! Però quines bestieses ens volen fer creure… Tot això és molt relatiu. Moltes persones opten per no cuidar-se gaire i tiren pel camí del mig, amb els seus vicis privats. I què? Qui som nosaltres per jutjar-los i dir-los què està bé o no! Si no et cuides et moriràs, ruc, li diuen! I si et cuides, també, savi, li diria jo! Ens hem deixat arrossegar per l’estupidesa de fer-nos creure la vida com un bé universal. A tots aquells que s’han deixat ensarronar per aquesta gent estranya i que mana molt, els recomano una visita a qualsevol residència de gent gran, per exemple, el Ricard Fortuny, a la mateixa Vila. Allà veureu una munió de gent gran que està viva, sí; però alhora pateix allò que no està escrit. I els cuidem i mediquem perquè no se’ns morin, quan la mort serà, per a molts, el retrobament final amb la pau de l’esperit! La mort com una alegria ben guanyada després d’una vida plena de dies bonics! Encara estem rodejats de daltònics mentals que es neguen a distingir el verd de l’esperança amb el negre de la soledat, la malaltia, el patiment i el desesper. Sí, és cert, encara són verdes, però de més verdes en maduren! Per sort i de mica en mica, anem transitant cap a un camí més humà i ple de dignitat, on cadascú pot decidir en quines condicions no vol viure. Al verd, l’amor s’hi perd!