“Ser fogoner d’una locomotora de vapor de més de 134 anys és un plaer fantàstic”
Entrevista a Joan Montserrat Montsant, coautor del llibre ‘Vilafranca del Penedès. Història de l’estació ferroviària i el seu entorn’.
Joan Montserrat Montsant és un vilafranquí de 62 anys que va treballar com a empleat de banca, ara jubilat, i que té, entre d’altres, l’afició pel coŀleccionisme de goigs.
A més, una de les seves grans passions són els trens, i aquest dimarts va presentar el quart llibre sobre aquesta temàtica del qual ha estat coautor: Vilafranca del Penedès. Història de l’estació ferroviària i el seu entorn, escrit juntament amb Joan Solé Bordes i Joan Cruanyes Ràfols.
Prèviament havia publicat, fa una dècada, el llibre 150 anys del ferrocarril de Tarragona a Martorell. 1865-2015. El van escriure una quinzena de persones, amb unes 150 de coŀlaboradores, i que va culminar una feina de 7 anys de recerca per centenars de documents sobre la història del ferrocarril a casa nostra.
L’any 2017 fins i tot va aprendre a fer de maquinista i fogoner de locomotores de vapor, en un curs del Museo Vasco del Ferrocarril, a Azpeitia. Des d’aleshores, cada any acudeix al País Basc per fer aquesta tasca com a voluntari un cap de setmana.
D’on li ve l’afició pel món dels ferrocarrils?
De veure de molt petit les locomotores grans de vapor que arribaven a l’estació de Sant Vicenç de Calders des de la línia de Madrid-Saragossa-Tarragona quan jo hi anava amb la mare per banyar-nos a la platja de Coma-ruga. Em fascinaven les purgues de vapor i el fum que treien aquelles màquines, i també recordo molt el soroll dels xiulets, que m’espantaven. Aquest record se’m va quedar en algun lloc del cervell durant anys.
Fins quan?
Al voltant del 1985, a la Fira de Sant Josep de Mollerussa, la mare i qui seria la meva dona em van comprar el llibre El tren de Mollerussa, història del ferrocarril de Mollerussa a Balaguer, de Carles Salmeron i que parlava d’aquell ferrocarril de via estreta. Després ja vindria, per exemple, la col·lecció ‘Els trens de
Catalunya’.
I com arriba a escriure llibres sobre el tren al Penedès?
Arran d’un encàrrec del Joan Solé Bordes, per Sant Jordi del 2006, per fer un llibre sobre la temàtica per a l’IEP el 2007. En va sortir el llibre El ferrocarril al Penedès, més d’un segle de patrimoni, sobre les estacions de l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. En la presentació va passar una anècdota rellevant.
Digui…
Dues persones de l’Ajuntament de Subirats es van estranyar que hi hagués poca informació al llibre sobre el baixador de Lavern i, a partir de la documentació que íntegrament estava a l’arxiu municipal, vam poder dedicar-hi posteriorment un llibret. Era el 2008, i es va titular El baixador del ferrocarril de Lavern-Subirats. 50 anys d’història (25/3/1958-25/3/2008).
Després ja va venir el llibre dels 150 anys del tren Tarragona-Martorell, oi?
Sí, i el 19 d’abril de 2015 es va organitzar un tren commemoratiu del viatge, que va sortir de Tarragona a les 9 del matí i es va aturar a totes les estacions i amb dinar inclòs al Vendrell per arribar a Martorell a les 10 de la nit.
I què trobem a l’última obra, presentada dimarts?
A partir de molta documentació que va quedar al tinter del llibre de fa deu anys i a la llarga història que quedava per explicar de l’estació de Vilafranca, n’ha sortit aquest llibre de 280 pàgines i que, per exemple, inclou 170 fotografies i molts plànols de l’edifici de l’estació i de la platja de les vies fets per Joan Cruanyes Ràfols, arquitecte i coautor de la publicació. No és un llibre només de trens, sinó també d’urbanisme, de les moltes obres que s’hi han fet i l’expansió del comerç vitivinícola.
Per què no hi ha tren entre Vilafranca i Vilanova?
L’any 1856 ja hi havia un projecte redactat entre Vilafranca, Vilanova i Sitges, però que es va quedar en algun calaix.
També sobta que es trigui el mateix, si no més, per anar del Penedès a Barcelona que fa més d’un segle…
Sí, però és un tema de manca d’inversions i molt complex d’explicar.
Què l’apassiona més d’aquelles màquines de vapor que veia de nen?
El que m’atrau és la feina de maquinistes, fogoners i tothom que treballava en els trens al s. XIX. Ser fogoner d’una locomotora que té més de 134 anys d’història i encara en servei, com faig cada any al País Basc amb tres vagons de passatgers, és un plaer fantàstic.
Per què les estacions històriques s’assemblen tant?
Perquè les dissenyava un mateix arquitecte de cada companyia propietària de la línia que es construïa. Però anava per estatus i hi havia categories que les fan diferents i poden ser més o menys grans i tenir un o dos pisos. La de Vilafranca, del 1865, va quedar petita per a l’exportació de vins i el 1909 la van enderrocar. L’actual, preservada per l’Ajuntament, és del 1911. La de Sant Feliu de Llobregat, una de les més antigues de Catalunya i que no estava protegida, la van tirar a terra…
A l’estació hi vivia el personal que hi treballava?
Sí, com el cap d’estació, el de circulació, el de la cantina i les seves famílies. Eren gent que treballava 12 hores al dia de dilluns a dissabtes i que els diumenges, quan estaven amb la família, a les 8 del vespre se n’anaven cap al dipòsit de les locomotores de vapor per deixar-les a punt per a dilluns. També hi havia habitacions petites amb lliteres, segurament per als maquinistes que arribaven a la nit a Vilafranca i l’endemà de bon matí havien de tornar a marxar.
Un maquinista devia tenir un cert estatus social…
Com els fogoners, eren gent que ho donava tot per les seves màquines i anaven en parelles sempre amb la mateixa locomotora, que l’havien de cuidar bé. Si ho feien així, per exemple, estalviaven en despesa de carbó i coneixien molt bé tota la xarxa ferroviària.
