“En periodisme cal dominar la tecnologia i les xarxes, però no deixar que et dominin”
Entrevista a la periodista Rosa Maria Calaf, reconeguda internacionalment i amb vincles amb Banyeres del Penedès.
Rosa Maria Calaf és una periodista molt reconeguda a escala internacional, atès que va ser pionera en el reporterisme televisiu no només en l’àmbit espanyol, sinó internacional. Llicenciada en Dret i Periodisme, va treballar a TVE entre els anys 1970 i 2009, i va ser-ne corresponsal a Nova York, Moscou, Buenos Aires, Roma, Viena, Hong Kong i Pequín. També va ser membre de l’equip fundador de Televisió de Catalunya, a principis de la dècada del 1980, i ha estat premiada amb molts guardons: Premi Nacional de Periodisme de Catalunya, l’Academia de TV, Ondas 2001, Premio Luca de Tena 2024. A més, té tres doctorats honoris causa i, viatgera incansable, ha visitat 184 països. Tot just la setmana que ve emprèn un nou viatge, al Japó, i quan fa poc que ha tornat d’Eritrea.
Nascuda l’any 1945 a Barcelona, Calaf passa moltes temporades a la casa pairal de la seva família a Banyeres del Penedès, Cal Caterí, d’on era una besàvia i hi va néixer el seu pare. Recentment ha aprofitat una d’aquestes estades per donar una conferència sobre el paper de les dones al món, en un acte pel 8M a la Societat ‘La Cumprativa’ de Llorenç del Penedès. Minuts abans va rebre el 3d8.
Per què va esdevenir periodista?
Primer vaig estudiar Dret, perquè volia fer carrera diplomàtica, però van obrir la primera escola de Periodisme de Barcelona i m’hi vaig apuntar perquè sempre m’ha agradat escriure. Vaig acabar les dues carreres i essent professora de Dret, a Radio Peninsular buscaven una periodista i el Ricardo Fernández Deu, alumne meu, va donar el meu nom. La meva primera feina va ser baixar al carrer amb un magnetòfon, un micròfon i amb minifaldilla començar a preguntar a la gent… a l’Espanya dels 70. Molta gent ni em contestava [riu]. José Joaquín Marroquí, un innovador, va portar les primeres unitats mòbils a Espanya i em va agafar perquè volia tres homes i una dona.
I com arriba a TVE?
El cap de programes va demanar a la ràdio si hi havia algú que sabés francès i anglès per fer de traductor amb un grup per a una programa de jazz. Només ho complia jo.
Caram! Això és estar al lloc i moment adequat…
Sempre m’he considerat afortunada, començant per néixer en una família que sempre em va deixar fer com a dona. El meu pare era de ment molt oberta, no feia cap diferència amb el meu germà i vaig anar a l’única escola del sistema Montessori a Barcelona, l’Escola Laietana que, junt amb el Liceu Francès, era seglar i mixta. Als anys 70 ja havia estudiat a França, als Estats Units i havia fet un viatge en furgoneta amb el meu futur marit de Barcelona a Ciutat del Cap.
Va treballar en programes de TVE mítics, com ‘300 Millones’ i ‘Informe Semanal’…
Sí, i vaig demanar una excedència per a la creació de TV3, però torno a TVE per anar a Nova York, la meva primera corresponsalia, i després vaig obrir la de l’URSS, a Moscou. Més endavant, també vaig obrir la de Sud-amèrica, a Buenos Aires; la dels expaïsos de l’Est, a Viena, i la de l’Àsia-Pacífic, a Hong Kong.
No devia ser gens fàcil obrir una corresponsalia…
Hi anava mesos abans, i cal estar molt sobre el terreny i documentar-se força.
Què en pensa, de la inteŀligència artificial i les xarxes socials?
És important, en periodisme, saber que la tecnologia és una eina i mai fins ara no n’hem tingut una com aquestes, que et permeten tenir més coneixement i tenir dades més ràpidament, però cal utilitzar-la bé. Si no s’utilitzen bé aquestes eines, tenen molta força pel desconeixement, la mentida i la transmissió del rebuig a la diferència, l’odi… Per tant, hem de dominar la tecnologia i les xarxes, però no deixar que ens dominin. Una mentida costa molt de rebatre i cala molt ràpidament.
Hi estic d’acord…
Sempre hi ha hagut bon i mal periodisme i voluntat d’interferir-hi, però el que ha de fer és mostrar el que no es vol que es vegi i explicar el que es vol que es calli. Per tant, sempre tens enemics com a periodista. Ara bé, si s’utilitza la tecnologia de forma perversa s’aconsegueix que la interferència en el periodisme estigui més ben feta, sigui més eficaç i, per tant, gairebé perfecta. A la ciutadania no se l’educa mediàticament en la tecnologia digital i aleshores és vulnerable. En resum, la tecnologia s’ha de posar al servei del contingut periodístic, no el contingut al servei de la tecnologia. No perquè pugui fer una cosa més de pressa l’he de fer malament. Cal pensar en el dret essencial de la ciutadania a estar ben informada.
Cada vegada sembla més difícil identificar el que no és real…
Doncs el que cal és ajudar la gent a identificar la desinformació i promoure una educació mediàtica per a tota la població.
Malauradament, tot va molt ràpid, no creu?
Jo me n’havia arribat a anar dos mesos a Egipte per fer dos reportatges de 50 minuts…
Sé que ha viscut molts fets històrics, vostè…
Sí, vaig cobrir les primeres eleccions de Xile tot seguit del referèndum que va fer caure Pinochet; vaig viure l’entrada de les polítiques del Fons Monetari Internacional a l’Amèrica Llatina, en caure les dictadures, i també la crisi dels ‘tigres asiàtics’ a Hong Kong, i vaig cobrir l’enlairament de la Xina, quan li donen els Jocs Olímpics, 8 anys abans dels Jocs mateixos…
Algun episodi que l’hagi impressionant en especial?
Les tragèdies, sobretot, per causes naturals. El tsunami del 2004 al sud-est asiàtic em va agafar a Barcelona, però al cap de quatre dies ja l’estava cobrint des del terreny. Ara bé, també et marquen les alegries, com cobrir els Oscar, un somni per a una cinèfila com soc, i haver pogut passar un cap de setmana a l’Uruguai durant el rodatge de la pel·lícula De eso no se habla amb Marcello Mastroianni i la directora María Luisa Bemberg.
Sí que ha de fer iŀlusió estar a prop d’ídols…
En canvi, sempre dic que les persones que més m’han impressionat són la gent anònima que fa coses impressionants, sobretot dones que mantenen l’activisme a tot arreu.
Sempre ha tingut una mirada molt femenina, oi?
Ha estat més una qüestió d’haver estat educada en la igualtat absoluta amb els homes. I sempre he seguit un consell del meu avi matern, un gran viatger, que em deia que m’havia de fixar en el que és diferent, que és del que aprendràs, si no, et quedes dins d’una bombolla.
Alguna recomanació de país per visitar, vostè a qui només n’hi falten 11 per anar?
El Japó, pel respecte que hi ha a l’espai dels altres i pel que és coŀlectiu; però, en canvi, no m’agrada per la fredor i manca d’expressivitat de la ciutadania i perquè és el més masclista dels països desenvolupats. I em sento molt a gust a Amèrica Llatina, a Itàlia i a qualsevol lloc amb esperit mediterrani.
