“Ens acostem a situacions climàtiques no agradables per a la nostra supervivència”
Entrevistem la científica vilafranquina Maria De La Fuente, treballadora a la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB, Bèlgica).
La vilafranquina Maria De La Fuente, coŀlaboradora a la secció d’Opinió del 3d8, és una científica que resideix actualment a Brusseŀles i que té un doctorat en Ciències de l’Oceà i de la Terra al National Oceanography Centre per la Universitat de Southampton (Anglaterra). Treballa a la Universitat Lliure de Brusseŀles (ULB, Bèlgica), on es dedica a investigar l’impacte de les emissions de metà vinculades a la dissociació d’hidrats de metà en el cicle del carboni i el canvi climàtic, i recentment ha format part d’una expedició científica a l’Antàrtida.
Assegura que viu molt connectada amb la natura i la seva passió pel poder transformador del coneixement li permet acostar i ‘traduir’ la ciència complexa en històries captivadores que connecten tant amb públic acadèmic com no acadèmic. En aquest sentit, De La Fuente s’esforça per crear continguts rigorosos, accessibles i multilingües per superar les barreres lingüístiques en la comunicació científica.
A més, com a ambaixadora del Pacte Climàtic Europeu, treballa per conscienciar sobre la urgència de la crisi climàtica i la necessitat d’abordar la seva dimensió social.
Què fa a Brusseŀles i des de quan hi és?
Com a investigadora postdoc- toral, estic treballant des del 2020 en un projecte del Departament de Geociències, Medi Ambient i Societat en el qual modelitzem emissions de metà que apareixen en el fons oceànic i en les zones de permafrost, terreny congelat almenys durant dos anys consecutius.
Què són aquestes emissions?
Aquestes emissions estan associades a la desestabilització dels gasohidrats, una forma de gel que conté gas metà dins la seva estructura cristaŀlina. El nostre projecte explora si l’activitat microbiana en els sediments marins és capaç o no de consumir el gas metà abans que aquest arribi a la columna d’aigua o a l’atmosfera. Normalment aquestes comunitats microbianes són considerades capaces de consumir aquest metà en un 100%, però el que veiem és que en certes localitzacions, per exemple quan el gas està sortint en forma de gas i no dissolt, no són tan efectives.
Quina importància té això?
Si aquests microbis no consumeixen el gas, aquest esdevé una font de gas que no estem tenint en compte en els projeccions climàtiques. I sabem que el gas metà en un període de 20 anys a l’atmosfera té un efecte hivernacle 80 vegades més gran que el diòxid de carboni. A més, tot i que hi hagi una porció d’aquest metà que sigui consumit per la comunitat microbiana, això no fa que el carboni de la molècula de metà desaparegui. Aquest canvi en el cicle de carboni podria tenir un impacte substancial en l’acidificació dels oceans, que són els principals reguladors climàtics del planeta.
Amb quines conseqüències?
Si canviem el quimisme dels oceans, també canviem la seva capacitat per d’absorbir concentracions de carboni atmosfèriques. No obstant això, l’impacte ambiental de la dissociació d’hidrats, i en particular el seu paper en les variacions de la concentració atmosfèrica de carboni, encara és incert. La nostra recerca espera contribuir a reduir aquesta incertesa i comprendre com això afecta les previsions climàtiques.
Quin paper hi fa vostè en el projecte a Brusseŀles?
Soc la investigadora principal del projecte, gràcies al meu perfil professional, que encaixa en una ciència multidisciplinària. Sovint, els científics tenen una experiència molt específica, però en aquest projecte era necessària una base sòlida en modelització numèrica i en l’entrenament dels sistemes de gasohidrats. No obstant això, també m’he hagut de formar en la part de la biogeoquímica i la microbiologia.
Creu que políticament s’està fent el que cal contra el canvi climàtic?
Personalment no crec que s’estigui donant la prioritat necessària a l’emergència climàtica que els científics voldríem que es donés. I això es deu, en part, al fet que, en una societat capitalista, les prioritats polítiques sovint estan molt allunyades del benestar ambiental i social.
Què cal fer, doncs?
Sempre responc que un problema que és complex no té una solució única. Cal reduir les nostres emissions, però això implica un canvi radical del nostre estil de vida i, malauradament, això encara no està sobre la taula. La solució passaria per un canvi dràstic en el sistema socioeconòmic, però un canvi d’aquesta magnitud a curt termini només podria ocórrer en una situació extrema.
Com a científica, és optimista, pessimista…?
Hi ha una línia borrosa entre el pessimisme i el realisme, però la realitat és que ens acostem a situacions climàtiques que no seran agradables per a la nostra supervivència, pel que fa a recursos, economia i de salut. La meva part pessimista em diu que potser davant de moments extrems de supervivència ja no serem a temps de canviar.
Quin panorama!
Vivim en un planeta de recursos finits i el nostre estil de vida consumeix una mitjana d’1,7 planetes per any. Canviar això en una societat amb les prioritats totalment capgirades i amb una gran pressió econòmica és molt difícil.
