“Vinseum deixa de ser un museu local i es converteix en un museu d’esperit i amb vocació de país”
Entrevistem el director de Vinseum, Xavier Fornos, amb motiu de la inauguració del nou museu de les Cultures del Vi de Catalunya.
La nova casa de Vinseum, el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, obre portes en tota la seva esplendor aquest cap de setmana. És, sens dubte el moment més important de la història recent de la institució. El 3d8 ha parlat amb el director de Vinseum, Xavier Fornos, per conèixer en detall tot el que trobarà el visitant aquest cap de setmana de portes obertes.
Quines reflexions fa, poc abans de viure un moment històric i tan important per a la institució?
Doncs que amb l’obertura d’aquesta nova versió de Vinseum s’aconsegueixen diferents fites. La principal, i que ja es plantejava a finals dels anys noranta, és la renovació de la institució, no només des del punt de vista d’instaŀlacions, d’exposició i de relat expositiu, sinó també d’organització i de professionalització de l’equip. Amb això no estic dient res en contra de les persones que han estat al capdavant del museu abans, perquè sense la seva aportació de manera voluntària a través del seu coneixement documentant les coŀleccions, res ens hauria arribat com ens ha arribat.
Calia assolir unes condicions mínimes que el museu no complia quan als anys noranta apareix la llei de museus i s’obre un debat intern perquè el Museu del Vi de Vilafranca no apareix en la llista oficial de museus de la Generalitat. Això es converteix en un repte i una lluita per poder fer un museu del segle XXI i per a tothom. Un equipament cultural que no només és una exposició, sinó que sigui un equipament cultural viu, un espai d’oci cultural però a la vegada un lloc on poder, per exemple, celebrar un festival de pensament com el Vilapensa, o un festival que conjuga el cinema i el vi com el Most, o que té diversos cicles de tastos de vins.
Ens hem de saber explicar en el sentit que el museu no és un museu per a especialistes, sinó que és un museu per a tothom”
En definitiva, tornar a donar la vida que havia tingut el museu en una versió del segle XXI.
El museu ja havia tingut un moment d’esplendor entre els anys 60 i 70 sobretot que acaba esmorteint-se pel que sigui, i aquí, cadascú ha d’analitzar el que va passar. Ara el museu deixa de ser un museu local i es converteix en un museu d’esperit i vocació de país. Per tant, ja no està explicant les seves coŀleccions, sinó que explica la tradició de la vinya i el vi del seu país, de Catalunya. És clar que ha de ser així, i l’aposta definitiva en el seu moment es va entendre així, perquè aquesta era l’única manera de garantir que el museu pogués aconseguir recursos per poder desenvolupar un projecte de transformació integral. Una reflexió feta pels anteriors tècnics i responsables del museu que han passat per la institució.
Una nova etapa amb el repte de ser un referent no només de país sinó internacionalment.
Hem d’entendre que de museus del vi tampoc n’hi ha tants en el món i, per tant, aquest serà un museu molt singular per a la persona que vingui de fora. Ara tenim al cap la Cité du Vin de Bordeus, un equipament tecnològic, una exposició molt tecnològica, però que no té patrimoni, parla de la història del vi del món i de la realitat actual del vi al món, i per tant té molts punts divergents de la nostra proposta, que, evidentment, passa per agafar el patrimoni cultural que guarda el museu i reinterpretar-lo en aquesta clau d’explicació de país. El patrimoni està al centre del relat perquè testimonia les persones que l’han fet servir. Les eines, els instruments, les premses, les arades, les eines de celler, tot són instruments, testimonis que ens queden d’una acció de determinades persones.
Catalunya no es podria entendre sense la presència durant 3.000 anys de la vitivinicultura. I això ens diferencia respecte de molts altres museus”
Entre els objectius més immediats hi apareix el fet de mostrar la nova casa de Vinseum. N’hi ha d’altres?
Tornar a fer que una de les vies d’accés del nostre públic sigui principalment l’exposició permanent. Ara ja no hi ha excuses, perquè tenim el museu que hem volgut tenir, de la dimensió que hem volgut i que, per tant, l’hem de començar a fer funcionar. I això vol dir que al marge de tota la gent que ens ve habitualment a gaudir de la programació cultural del museu, que és molta, vindrà un gruix de gent que fins ara no venia a veure l’atractiu turístic que és el museu. Un fet, aquest, que crec que també és bàsic: donar molta veu al país, que té un museu d’experiència nacional al Penedès i que l’han de venir a visitar. I ens hem de saber explicar en el sentit que el museu no és un museu per a especialistes, sinó que és un museu per a tothom. Seria un gran error que només en gaudeixi un especialista del vi. Per tant, hem d’entendre que el plantejament d’aquest museu no és només parlar de la beguda alcohòlica, sinó d’una tradició que enforteix la identitat d’un país. Catalunya no es podria entendre sense la presència durant 3.000 anys de la vitivinicultura. I això ens diferencia respecte a molts altres museus.
Per què cal parlar del vi com un fenomen cultural tan potent?
Doncs perquè ho ha estat. Perquè ha deixat un llegat patrimonial inacabable, no només vinculat amb el celler i amb la vinya, amb el camp i amb l’elaboració del vi, sinó amb tot allò que ha generat més enllà d’aquests àmbits més científics. No és un museu de la ciència del vi, és un museu més antropològic. I, per tant, analitza l’impacte sociocultural, antropològic, històric d’aquesta tradició a casa nostra.
Podem dir que el visitant es trobarà moltes sorpreses en aquest nou Vinseum?
Esperem que sí i que els agradin. En determinats moments del recorregut hi ha una aposta per una certa escenografia. És un museu de vitrines, com molts museus, però, a més a més, d’espais que per la seva dimensió o pel seu caràcter d’iŀlusió visual el fan especial. Hi ha moments bastant màgics. I aquí entra molt la mà del nostre museòleg, el Dani Freixes, que és important esmentar-lo, del despatx Varis Arquitectes, que ens ha dibuixat una exposició de resultes del nostre projecte. Ha tingut la capacitat no només d’obeir el que és un museu sinó també de buscar entorns sorprenents que també facin reflexionar, però que a la vegada siguin bonics. El visitant es trobarà espais on fer-se la iŀlusió que està passejant per l’interior d’un celler modernista del Cèsar Martinell; estar dintre d’una bota gegant aprenent com es fa el vi; mirant de fit a fit una màscara de Bacus de pedra de fa 2.000 anys que formava part del fòrum romà de Tàrraco, o entrar dintre d’una sala de cinema i repassar la història d’aquest art a través d’escenes on el vi apareix. Crec que sorprendrà petits i grans.
El nostre museòleg, el Dani Freixes, ha tingut la capacitat no només d’obeir el que és un museu sinó també de buscar entorns sorprenents que facin reflexionar, però que a la vegada siguin bonics”
Una visita normal pot durar més d’hora i mitja, però aquest no és, per tant, el cap de setmana ideal per anar-lo a veure amb deteniment.
Exactament. Aquest cap de setmana és per fer una passejada, reconèixer els nous espais. Sí que tenim aquesta sensació de descobrir aquesta proposta més escenogràfica puntual, o alguna peça que és novetat i que no l’havíem ensenyat mai. Tenim les llavors de la Font de la Canya, com a arrencada de totes les produccions o les cultures del vi del país, allà on tot comença, i arrenquem amb aquesta posada en escena d’aquestes llavors, que tenen dos mil set-cents anys d’història. La visita d’aquest cap de setmana no serà amb audioguia, no serà per parar-te, sinó que serà per reconèixer els espais, prendre’n nota i tornar un dia amb calma i gaudir de tot el contingut. Hem de pensar que té una seixantena de peces audiovisuals, i que aquest cap de setmana no ens podrem parar a mirar-les.
Com es distribueix el nou Vinseum i què podrà veure el visitant en cada planta?
Vinseum és com una mena de menú. El visitant, quan arribi, ha de respondre què és el que vol d’un menú que ofereix tres exposicions permanents i una de temporal. La temporal ja la coneixem, la ‘129 vides’, que continua fins al maig. I les 3 permanents seran, una, a la planta baixa, la Plaça del Vi, un espai on es reconeix el context del món del vi actual a la Catalunya del segle XXI. I després, abans d’entrar a la gran exposició, tenim al soterrani una exposició on hi ha les arrels del museu i del Penedès. El que expliquem aquí és, d’una banda, amb una breu introducció a través d’un audiovisual i amb elements exposats, quin és l’origen del museu, però després immediatament, en bona part d’aquests 200 metres quadrats aproximadament, proposem al visitant fer un recorregut històric des de l’avui i fins a un temps remot, en 15 episodis que travessen la història del Penedès. Tot partint d’un patrimoni que és del mateix museu.
A la primera, segona i tercera plantes, l’exposició principal. La col·lecció de les cultures del Vi de Catalunya. Amb un recorregut que va des de la vinya fins al tast de vi, des que el pagès cuida la vinya seguint el cicle habitual de la transformació del raïm en most i del most en vi i després, el seu consum. Hi ha quatre àmbits: el primer, ‘On tot comença’, parla de la vinya; el segon ‘El celler’ que parla del viver del celler, i el tercer, ‘Els viatges del vi’, parla del comerç i de les xarxes que es creen a través d’aquest comerç, aquests viatges que fan del vi, i un quart àmbit que és ‘L’esperit del vi’, un espai de comunicació del vi. Allò que veu el consumidor amb tota l’explosió artística com poden ser les etiquetes de vi, i a partir d’aquí també s’explica quina ha estat la capacitat d’influir que ha tingut el món del vi en el món de l’art.
Una de les peces que ressaltarà al museu serà la de l’artista internacional Jaume Plensa.
Serà a la tercera planta, on reflexionem sobre com també l’art contemporani s’ha mirat la cultura del vi i l’ha integrat a dins del seu discurs, com és el cas de l’Home de vida VII, de Jaume Plensa, que ha dipositat al museu de manera generosa per via de la galeria Palmadotze. Una peça amb un nom però que va acompanyat d’altres noms molt significatius de l’art català contemporani, com són Rafols Casamada, Joan Brossa, Josep Guinovart o Eulàlia Valldosera.
Estem oferint un recurs nou, molt potent, perquè els agents turístics el facin servir i el transformin en un producte d’interès”
Per la institució, aconseguir el màxim de visitants és un repte o potser una obligació?
Està clar. No es fa aquest esforç perquè sí, sinó que es fa perquè siguin aquests nous visitants els que vinguin a veure l’exposició permanent. Aquest és l’objectiu. I aquí sí que ens hem de coordinar a la perfecció amb els agents turístics del territori i del país, tant amb Penedès Turisme, com amb el servei de Turisme de l’Ajuntament o amb l’Agència Catalana de Turisme de la Generalitat o amb Rutas del Vino d’Espanya. Sempre expliquem el mateix, estem oferint un recurs nou, molt potent, perquè els agents turístics el facin servir i el transformin en un producte d’interès.
Com s’ha d’entendre que s’hagi fet públic aquest darrer reconeixement com a millor museu del vi, quan la institució encara no ha obert les portes?
El museu no ha tancat mai les portes, sí que no ha obert les portes del nou museu, però ha donat molts senyals del que vol projectar, del que volia obrir ara a principis de novembre, i és fruit d’una relació amb una xarxa internacional d’equipaments dedicats a la cultura del vi, de la qual formem part, que és InterVitis, gestionada pel Consell d’Europa. Ens coneixen, descobreixen el projecte i queden enlluernats. Ens el donen perquè són un museu que tindrà una exposició permanent molt singular i única, però també i sobretot perquè el museu de fa molt temps enrere està activant una sèrie de projectes culturals que estan funcionant amb molt d’èxit i tenen relació amb la cultura del vi.
