“Enguany, si no fa molt de fred i vent, al Penedès podem trobar bolets fins per Nadal”
Entrevista al boletaire munienc, Carles Calaf
Carles Calaf està molt enfeinat en aquesta època de l’any. A la tardor li coincideixen les seves dues grans aficions, la caça i anar a buscar bolets. Acostuma a aprofitar totes les estones lliures que li deixa la feina perquè la temporada de bolets dura el que dura i, enguany, torna a somriure després de la sequera, que el feia tornar a casa amb els cistells força buits.
Carles Calaf, de la Múnia, coneix molt bé el plànol boletaire del Penedès, amb un ‘carinyo’ especial per les muntanyes com més a la vora de la mar millor, perquè el fruit que donen és més gustós. Va començar a anar a la caça del bolet de la mà del seu pare i ara sembla que ja té successió en la seva filla gran, però, a diferència d’altres boletaires, a ell no li importa compartir els rotllos bons de bolets amb amics i coneguts, perquè “la muntanya és molt gran i n’hi ha per a tothom”.
La temporada pinta molt bé, després de la sequera forta que hem patit els darrers anys.
Quins efectes té una sequera prolongada pel que fa als bolets?
No se’n fan. Es trobava molt poca cosa. Si se’n volien trobar s’havia d’anar cap al Pirineu, que sempre hi plou més.
Amb tota la pluja caiguda enguany, doncs, serà un festival!
Sí, però per anar bé cal que comenci a ploure a l’agost, que es comenci a mullar el terreny de mica en mica. I, sobretot, que no faci vent, perquè s’asseca tot.
Estem tenint una tardor plujosa. Està plovent massa, potser?
No se sap. Per al rovelló potser sí, però aquí sempre surten més tard. Si no fa molt de fred i vent, poden anar sortint fins i tot per Nadal.
És un bon lloc, el Penedès, per trobar bolets?
El que és molt bo aquí és que hi ha molta barreja. Comencen els pebrassos, després pinetells, segueixen les llores i després ja rovellons, morro d’ovella…
Què no trobarem mai al Penedès?
Ceps i altres classes que es fan al Pirineu, perquè necessiten alçada, però aquí tenim bolets molt bons.
Quin seria el mapa boletaire del Penedès?
Aquí pots anar des de Begues i Olesa fins a la Llacuna, en totes aquestes muntanyes se’n fan.
I els més bons, on els trobem?
Jo crec que com més a prop del mar, més bons i gustosos són, però els de Pontons també estan bé!
Els del Penedès són més gustosos que altres zones boletaires?
A mi em sembla que sí. Per exemple, els rovellons, aquests de sang, són boníssims, per mi, més que alguns d’altres zones com Sòria, Teruel i fins i tot del Pirineu.
Segons la teva experiència boletaire, hi ha molta diferència entre abans i ara?
Bé, sobretot perquè abans érem quatre gats a buscar bolets i ara hi va tothom.
Massa gent al bosc.
Tothom s’atreveix a anar a la muntanya i sense informació. Si no els coneixes pot ser fins i tot perillós.
Per trobar bolets, t’has d’esgarrinxar molt?
Aquí sí, les nostres muntanyes són molt brutes i t’has de punxar, no és com al Pirineu, que en trobes tot passejant.
Com es coneix un bon rotllo de bolets? Te l’ha dit algú, l’has descobert tu…?
M’ha passat de tot, hi ha llocs que hi anava abans i es van talar arbres i no se n’han fet mai més o potser estaran 6 o 7 anys sense sortir-ne, depèn. El meu pare em va dir llocs per aquí i la meva mare, que era d’Aiguaviva, també. I per trobar-ne de nous, cal anar provant a veure si hi ha sort.
El boletaire no revela on troba bolets, oi?
Jo no tinc manies amb això. La muntanya és molt gran i n’hi ha per a tothom. Prefereixo que els trobi un conegut que no pas que els agafi un altre o es quedin allà.
La proliferació de senglars, per exemple, amenaça els bolets?
El perill per als bolets ve més dels animals de dues potes, boletaires de ciutat, de cap de setmana. Molta gent arrenca els bolets i els llença. Si no els vols, deixa’ls al seu lloc!
Es fa una bona conservació dels boscos?
No, gens. Abans la conservació del bosc la feien els ramats, ara estan bruts i alguns són autèntics polvorins.
Ets més de collir bolets o de menjar-ne?
M’agrada més anar-los a buscar. Però menjar-los també. Jo faig molts remenats amb ou, els deixo fets, els congelo i quan ningú hi pensa, me’ls menjo.
