“L’atenció psicològica en una emergència com la DANA ha de ser immediata; ara es va tard”
Entrevista a la vilafranquina Anna Romeu, psicòloga especialista en emergències i grans catàstrofes.
La psicòloga vilafranquina Anna Romeu, coŀlaboradora mensual a la secció d’opinió del 3d8, és especialista en psicologia en emergències i grans catàstrofes i va ser presidenta de la mateixa àrea d’emergències del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, del qual és membre. A més, té un càrrec rellevant perquè és l’única representant de l’Estat espanyol a la Federació Europea de Coŀlegis de Psicologia d’Emergències. La seu de l’entitat en la qual va entrar l’any 2019 és a Brusseŀles, però les reunions itinerants semestrals es fan a diversos països. Hem parlat amb Romeu arran de la DANA al País Valencià.
Com veu la gestió psicològica endegada arran d’aquesta DANA?
És un desastre i es va tard, molt tard. La primera prioritat en aquests casos és salvar vides i buscar persones desaparegudes, proveir a nivell social el que necessiti la gent, però immediatament després ve l’atenció psicològica, sobretot en catàstrofes amb molta gent afectada. I no només per a la gent que viu als pobles afectats, sinó per a qui hi ha anat a treballar i ajudar. L’ajuda psicològica s’ha començat a organitzar aquest dilluns, molt tard.
Quants psicòlegs hi ha destinats?
Una trentena, que poden semblar molts però no són suficients per la població afectada i, a més, a la majoria els han destinat a València ciutat, que encara que estigui a prop dels pobles que més han rebut l’efecte del temporal, els afectats no tenen cotxes ni carreteres adequades per arribar-hi. Una bona organització hauria estat portar els psicòlegs al terreny ja dimecres o dijous, a les poques hores de la DANA.
No es pot preveure aquest suport?
Totes les comunitats autònomes tenen o haurien de tenir plans de prevenció i protocols d’activació d’emergències. De fet, aquí a Catalunya vaig participar en el seu dia en el Pla de Protecció Civil i el nostre protocol d’activació en casos de grans catàstrofes és molt bo. Més enllà de la figura del psicòleg, estem molt ben preparats des del minut 0 perquè, entre altres raons, pertanyem al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Es va demostrar durant els atemptats del 17A.
I quina és la situació al País Valencià?
Quan va entrar el govern, va desmantellar l’equip d’emergències, perquè va dir que no era necessari. És veritat que és una despesa per un equip que normalment treballa sense treballar, però la feina que salva vides és la prevenció; la d’intervenció, com ara, és per curar. Anar només a buscar persones desaparegudes no salva vides, sinó que cal un bon pla de prevenció amb un bon protocol d’activació.
Què es fa psicològicament amb les víctimes?
El més important és recollir-ne les primeres reaccions, perquè ningú no queda indemne en una situació com aquesta DANA. Tothom reacciona, d’una manera o altra i, de fet, quan veus algú que queda impassible és quan t’alarmes perquè aleshores hi ha alguna cosa que no va bé.
I tot seguit?
Cal canalitzar aquestes reaccions i que la persona s’estabilitzi i recuperi una sensació de control de la situació. Aquest procés pot durar hores, dies, setmanes o fins i tot sis mesos. Tenir reaccions com no dormir bé i alteracions emocionals durant mig any és normal i que la persona ho sàpiga l’ajuda i la tranquiŀlitza.
Què és el pitjor de perdre algun ésser estimat o proper en una tragèdia?
La situació d’incertesa que et provoca no saber si és morta o no, que estigui entre les persones desaparegudes i no puguis començar el dol. Aleshores barreges el negativisme amb l’esperança i aquesta situació d’incertesa, emocionalment, és molt difícil de gestionar. És molt important identificar i veure la persona morta, perquè aleshores pots començar el procés de recuperació emocional.
Quant de temps es destina un equip de psicòlegs a una catàstrofe?
En una de quotidiana, com un accident de cotxe o una mort sobtada, fins a un màxim de tres dies, no més. A partir d’aquí es deriva el cas a la xarxa pública, i en casos com la DANA, com que és una atenció urgent, se li dona atenció prioritària.
Què la sorprèn més com a professional en un cas com el 17A o la DANA?
M’indigna veure-hi una mala coordinació i, com ha estat aquest cas, la incapacitat que hi ha de ser humils i dir, per exemple, que no ho pots afrontar i has de demanar ajuda a un estament superior. Per qüestions polítiques, no es fa o es fa tard i, com dic, m’indigna quan hi ha interessos que són en contra de les persones afectades. Sortosament, en el 17A no va passar perquè, per exemple, Catalunya està molt més ben preparada i es van activar els protocols que s’havien d’activar.
Creu que s’ha polititzat la gestió d’aquesta DANA i que pot canviar alguna cosa en aquest sentit?
Voldria que fos així, però no soc gaire optimista. Penso que sí, que estem massa polititzats i que això ens afecta a les persones del carrer. Hi ha una allau de solidaritat de la gent, portant molts paquets d’ajuda, però també hi veus poca organització.
Com va arribar a ser psicòloga experta en emergències?
Per allò de ser al moment i lloc oportuns. Vaig veure que el 2004 el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya va fer la primera formació en emergències i grans catàstrofes, aleshores amb una sabata i una espardenya; ho vaig trobar interessant, m’hi vaig apuntar i al cap de pocs mesos als que hi vam participar ens van cridar a ajudar pel cas de l’esfondrament del barri del Carmel de Barcelona. S’havien guardat el meu telèfon i em van activar una nit per a l’endemà. Hi vam anar amb el SEM i després ja van venir moltíssimes més intervencions.
Un psicòleg d’emergències com es protegeix del que veu?
A mi em protegeix l’uniforme que porto, i el meu rol. Estic treballant, no soc una afectada. Som professionals, sabem què hem de fer i sabem com ens hem de cuidar.
Tot i això, hi ha cap actuació que li hagi deixat un record marcat?
Home, jo recordo molt l’accident de tren de Castelldefels. Hi vaig estar molt implicada, perquè va ser una de les primeres coses grans amb molts morts. I també recordo molt l’accident de Germanwings.
I ja per acabar, què l’apassiona més de la seva feina?
Estar en el nucli on es coordinen les coses quan es fa bé és un aprenentatge, i a mi em fa confiar una altra vegada en les persones. El que m’agrada més és això, i evidentment, que ajudes la gent. Ens fem psicòlegs per ajudar els altres.
