A poc a poc i bona lletra!
Pere Casanovas
La feina ha tornat i l’estiu ja queda lluny, massa lluny. De bon matí, furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i avituallar la ciutat. Més enllà, tocant a la plaça del Sol, un grup de gent uniformada i escombra en mà neteja la ciutat per deixar-la neta com una patena. O, almenys, fer-ho veure. Paga l’alcalde! Rere seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa al davant. Tres guripes color blau, castellans cepats i en edat de ser bons avis, caminen dropos i desmanyotats cap a la central del districte. A la cintura duen enfundades sengles pistoles voluminoses que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners ja fan cara de voler plegar! Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dona ensenya la minúscula tireta del tanga amagat dins les galtes del seu cul blanc. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària, encerclant el seu turmell de plata. Els petits auriculars que du penjats de l’orella l’aïllen de les tèrboles mirades dels manobres que reneguen en àrab i amazic, mentre fan un cigarret recolzats en les casetes metàl·liques que els fan de vestidors. El tabac mata; la feina, també: salut! El dia serà dur i llarg i les obres del nou mercat de l’Abaceria Central no han fet més que començar! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el Cupra de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya carrega el vehicle d’una força centrífuga indeterminada i potent: està per veure si el cotxe podrà girar pel Torrent de l’Olla! Un vell jardiner rega amb alegria els joves lledoners i til·lers que varen plantar abans de l’estiu. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i avui no caldria pas regar. Però la regla universal de totes les feines és: no donis mai l’opinió si no te la demanen. Només calla i obeeix. I, sobretot, no pensis! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys i és per això que cada pocs metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, miren el cel, agafen aire i… continuen fent camí. A poc a poc i bona lletra!
