PORS INFANTILS

Maite Colomer

És temps de vacances. Són dies que podem aprofitar per compartir amb la família, jugar amb els fills i intentar ajudar-los en el que ens sigui possible.

L’ésser humà és totalment dependent quan neix. Aquesta dependència, inseguretat i pors l’acompanyen i evolucionen amb ell.

Els infants poden tenir por de qualsevol cosa igual com els adults, però si tenim en compte que les pors exagerades tenen un component d’irracionalitat, amb la gran imaginació que tenen els infants, podrem comprendre per què pateixen moltes més pors que els adults.

Totes aquestes pors són necessàries per a la seva seguretat i evolucionaran amb ells, aniran desapareixent i sorgint-ne de noves. Però quan una d’aquestes pors s’allarga molt en el temps o es converteix en invalidant per a les seves activitats habituals, és quan hi hem de donar importància i prendre mesures per tal que no acabi convertint-se en una fòbia.

No serveix de res dir-li: “això no fa por” i encara menys, ridiculitzar-lo. Només aconseguirem que no comparteixi amb nosaltres allò que li preocupa.

Cal filtrar la informació que arriba a l’infant a través dels diversos mitjans -sovint, l’infant no està preparat per assimilar tota la informació que se li presenta.

No ens hem d’avançar a les dificultats que pugui trobar l’infant, hem de deixar que s’hi enfronti ell sol i que intenti trobar els seus propis mitjans per superar-les.

Tampoc no hem d’obligar l’infant a superar una situació que li causi una excessiva ansietat, acostuma a ser contraproduent. L’aproximació al fet que produeix por, ha de ser gradual.

I, sobretot, no transmetre-li les nostres pròpies pors, amb les nostres reaccions assumiran les nostres pors com a pròpies.