Assetjament escolar

Maite Colomer

“Per què em fan això a mi? Ningú no m’ajuda… Segur que és culpa meva, això no li fan a ningú més. Què dec haver fet?”

Aquestes són les preguntes habituals que es fa una persona que rep assetjament. No puc entrar a descriure els fets que utilitzen els actors per assetjar les seves víctimes, perquè poden ser des dels més simples i subtils fins als més rocambolescs. El que sí que puc afirmar és que no són puntuals i que s’allarguen en el temps.

I passen els dies, les setmanes…

“Per què jo? Què dec haver fet malament? Tinc por d’anar a l’institut i de mirar el mòbil… No ho puc explicar a casa, els preocuparé i jo he de saber solucionar-ho.”

Amb l’autoestima molt baixa, no gosa comentar-ho a casa, pensa que tot és culpa seva, alguna cosa deu haver fet malament perquè la tractin així.

Al final ho esplica als pares: “Intenta no fer-los cas, no hi pensis tant, no té tanta importància…”

Mal de panxa, mal de cap…, “no puc anar a l’institut, no em trobo bé“…

Van al metge. És la primera persona que té certa experiència en assetjament i ho diagnostica de seguida. Els mals de panxa i mals de cap són una resposta de l’organisme al problema de l’assetjament.

“No vull anar a classe. No tinc amigues, no puc sortir amb ningú. Per què jo? Què he fet malament?”

Han baixat les notes.

I així segueixen els dies… setmanes… mesos…

I cada vegada la situació és mes complicada. Intenten canviar d’institut i entorn, però amb l’autoestima tan baixa, li és molt difícil fer nous amics o trobar la força per tirar endavant.

Arribat aquest punt de desesperació, molts joves com ella només veuen una sortida: el suïcidi…

Si els assetjadors fossin conscients de les greus conseqüències dels seus actes…