Al verd, l’amor s’hi perd!

Pere Casanovas

La sequera persistent dona més valor a l’aigua que cau del cel. Les alegres i boniques pluges primaverals ens han vestit la comarca de gala. Tot un oceà infinit de verds ufanosos omplen la retina de joia i benestar. “Vinyes verdes, dolç repòs”, que deia en Sagarra. Els verds són els colors de la natura. Això és una veritat incontestable. Però avui en dia, que les xarxes van plenes de bocamolls que parlen de tot allò que no saben, sentim a dir que el color verd també s’associa amb l’equilibri i l’esperança. I amb ecologia, harmonia, fertilitat, creixement, sostenibilitat, fortuna, misticisme. Verd, verdós, verdenc, verdura, verdet, verdejar… Tothom té el verd a la boca quan es tracta de donar èmfasi a qualque tema i que sembli natural. Les plantes són verdes perquè contenen clorofil·la, aquest pigment de color verd que absorbeix fotons de la llum per transformar-los en energia química i fer créixer la natura. Això almenys ens ensenyaven a l’escola de petits. Ara, la veritat, ja no sé què els ensenyen a la canalla i és possible que ningú els parli d’això! També, i de forma sorprenent, el verd s’associa a un cert to despectiu en expressions o formes de ser: un acudit verd, un vell verd. I, fent un paral·lelisme amb la fruita, direm que una persona està verda quan encara no està a punt, quan encara no és prou madura. No hi ha dos verds iguals. Només cal donar una ullada al bosc proper i allà mateix tenim tota la paleta matisada de verds impossibles. “Verde que te quiero verde / Verde viento. Verdes ramas”, declamava García Lorca, enamorat d’una mossa d’ulls verds… Tot i ser un color abundant a la natura, la producció de tints i pigments verds no és un procés senzill. Fins a la introducció de la química orgànica i els seus perillosos processos industrials, els tints verdosos s’obtenien de suc d’ortigues, ginesta o fulles de freixe, encara que eren colors efímers i destenyien amb facilitat. Diuen els que hi entenen que verd i vermell són colors complementaris: no es fan nosa un a l’altre. Heu d’anar un dia al museu de l’Abadia de Montserrat per gaudir meravellats de la Jove decadent d’en Ramon Casas. Una jove indolent, vestida de negre i estirada al sofà de color verd, es deixa anar després de llegir un poema del petit llibre groc que l’acompanya. La jove model del quadre, de nom Lluïsa, va ser amant del Casas parisenc, abans que aquest trobés l’amor de la seva vida a Barcelona: la Júlia, venedora ambulant de flors i loteria a la plaça Catalunya. Quan es van conèixer, la Júlia tenia disset anys i ell trenta-nou! Ai, l’amor i les seves meravelles! Al verd, l’amor s’hi perd! Ara ens fa patxoca aquesta minoria d’edat, però si ho posem en context, o sia a principis del segle XX, una noia de 17 anys era molt adulta i, fins i tot, moltes ja eren mares a aquesta edat. No descobreixo res de nou si parlo de dones amb una força i un magnetisme capaç de desviar l’eix gravitatori de la Terra! Ai, que potser ja no es pot dir això i ara m’acusareu de masclista… Tant s’hi val. A partir d’una certa edat ja es poden dir les coses pel seu nom! “Gira, il mondo gira / nello spazio senza fine...”, que cantava el gran Jimmy Fontana ara fa cinquanta anys…