“Tinc la sort que la guitarra, el meu aliment vital, és la meva gran passió”
Entrevistem el guitarrista vendrellenc Javier Martínez, un artista molt versàtil amb la guitarra
Javier Martínez és un guitarrista molt versàtil i reconegut que va néixer a Barcelona fa 46 anys, però que resideix al Vendrell des dels 9. Autènticament enganxat a les actuacions en directe, de les quals en fa més de 200 a l’any en diferents formats i estils musicals, Martínez es va iniciar al grup Fuck’em all (amb qui no va arribar a editar cap treball discogràfic) i va anar creixent en la interpretació fins a poder dedicar-se a la música professionalment. Ha tocat, entre altres grups, amb Bambú, l’orquestra de Janio Martí i en els tres primers discs de Buhos. Actualment, Javier Martínez toca amb The Kojacs (jazz) i la banda Mediterranean Guitars i promou l’espectacle ‘Tributo a Paco de Lucía’. D’altra banda, fa més de 20 anys que fa de professor a l’escola Músics Vendrell.
Com va començar la seva trajectòria amb la guitarra?
De manera autodidàctica, tocant cançons de Metallica, Iron Maiden i aquest tipus de grups. Vaig començar amb la guitarra elèctrica copiant els grups que m’agradaven, però aleshores no tenia ni idea de música i em guiava per la tabulatura, una mena de partitures que sortien als llibres quan s’editava un disc.
Té algun músic de referència?
El primer grup que vaig escoltar més va ser Metallica i el seu guitarra, Kirk Hammett, ha estat el meu favorit. Tocant amb el grup Fuck’em all fèiem ‘covers’ de Metallica i em sabia tots els seus ‘solos’.
Sempre ha estat autodidacte?
No, vaig entrar a l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona quan vaig veure que se’m donava bé tocar i volia viure de la música, més enllà de ser un ‘hobby’.
Quin va ser el seu primer treball remunerat?
De jovenet, als 19 anys i quan ja estava estudiant música, em van trucar de l’orquestra Bambú del Vendrell. Fins aleshores, que ja em pagaven els ‘bolos’, havia estat en quatre grups dels molts que hi havia al Vendrell i comarca.
S’hi va estar molt de temps, en aquella orquestra?
Tres anys, fins que em van trucar de l’orquestra famosa del Janio Martí [de Vilafranca] i amb la qual feia gires nacionals i fins i tot alguna actuació per Europa. Vaig estar-hi fins que el Janio es va jubilar i es va acabar l’orquestra.
Parlem d’estils musicals. Amb quin s’identifica més com a guitarra?
He pogut tocar moltes facetes i em considero un guitarra molt polifacètic. És veritat que vaig començar amb el rock i m’encanta, però un cop em vaig posar a estudiar música em va començar agradar el jazz i tot el ritme de la guitarra espanyola, amb tot el clàssic i el flamenc. El 50% dels meus concerts són amb guitarra espanyola, que toco amb un estil molt personal.
Com definiria aquest estil?
Soc un músic molt versàtil i puc tocar estils molt diferents, però potser el que se’m dona millor és la fusió del jazz i el flamenc.
Per què la guitarra espanyola té fama mundial?
Perquè és un instrument que és molt difícil de tocar-lo bé i si ho fas se’t reconeix. Hi ha casos de guitarres amb un nivell tècnic molt bèstia, com Eric Clapton o Carlos Santana, però que no fan massa amb la guitarra espanyola. Un altre geni de la guitarra com és Mark Knopfler va dir que era impossible tocar l’espanyola com ho feia Paco de Lucía. La guitarra espanyola no és un instrument bàsic i cal ser molt disciplinat durant moltes hores per tocar-la bé.
Què li aporta a vostè tocar, què sent amb la guitarra?
És el meu aliment vital, com el cotxe per a un taxista, però a banda d’això soc un privilegiat perquè gaudeixo molt tocant. Tinc la sort que la guitarra, el meu treball, sigui la meva gran passió.
Fa uns 200 concerts a l’any?
Sí, i sempre són un repte i una cosa que em motiva. Per sort, però, ara em moc a una distància de fins als 80 quilòmetres –entre Salou i Barcelona, perquè m’entenguis– i la gran majoria de concerts els concentro a l’estiu. Fa anys, per exemple, que a l’agost faig uns 40 concerts, amb molts dies tocant al migdia i a la nit.
Toca tant i encara té temps de fer de professor?
I de fer de productor musical en el petit estudi que tinc, per a artistes emergents i per a un amic que compon, per exemple. Aquesta és la meva part més creativa perquè, tot i que havia compost força cançons per als Buhos, ara em dedico més a tocar i no componc.
Vostè triomfa amb el projecte tribut a Paco de Lucía. Què representa aquest geni per a un guitarrista?
Va ser molt important no tant per a la música flamenca, que m’agrada molt, sinó perquè va ser el pare creador de l’estil de música flamenc-jazz. Aquest guitarra veia el flamenc d’una manera moderna i avançada, no tant folklòrica i clàssica. Per mi, ha estat un guitarrista referent.
