“A mi m’agrada treure el somriure que tant costa de veure en els pacients”
Entrevistem Dolors Manzanares, conductora de l’organització penedesenca Ampert de suport a malalts oncològics
Dolors Manzanares és una d’aquelles persones que t’agrada veure-les a tot arreu menys en el seu lloc de treball. Ella és des de fa 12 anys la persona que condueix el vehicle que trasllada penedesencs que segueixen tractament oncològic a l’hospital Duran i Reynals. Només l’any passat va fer quasi 1.700 serveis. Anar i tornar de l’Hospitalet de Llobregat. Cada dia. Plogui o nevi. Nadal o Festa Major. La salut no té calendari i ella posa un somriure a situacions realment dures. Dolors Manzanares és tot sensibilitat, bonhomia i bon tracte. Però darrere el seu somriure s’amaga un caràcter resolutiu que no dubta a ajudar a fer gestions a persones perdudes en un mar de burocràcia hospitalària. El seu microbús no s’atura mai i si l’autopista li posa entrebancs, la Dolors desplega un ampli ventall de trucs per arribar a l’hora. Ella sí que posa llum a la foscor.
Com s’arriba a ser la conductora d’una entitat que ofereix aquest tipus de servei?
Una mica per casualitat. Jo treballava a la Creu Roja, on vaig conèixer la persona que al principi feia el servei. En plegar ell em va proposar ocupar el seu lloc. En aquell moment jo no sabia ben bé què em trobaria.
I què es va trobar?
Que anem a portar unes persones que no es troben bé a fer sessions de radioteràpia. Un cop allà, et trobes que s’ha d’estar per als usuaris perquè a més de les sessions que han de rebre també han de programar visites i altres tràmits. S’ha d’intentar que la persona estigui tant bé com sigui possible i agilitzar les gestions perquè com menys temps hagi de passar allà, millor.
Vostè hi és pràcticament des del principi i ja és veterana. La seva feina va més enllà del transport.
És que jo, i Ampert en general, que sempre ha volgut treballar pel benestar de les persones amb càncer, hem anat aprenent la feina dia a dia. Ens hem anat trobant necessitats dels usuaris i hem après a donar resposta a aquestes necessitats.
La deu conèixer tothom, ja…
Sí. Em va passar que jo anava a l’hospital i eren ells els que em coneixien a mi, jo soc la Dolors, del grupet de 10 a 11 del matí. I quan vaig pel carrer molta gent em saluda perquè on em volen veure és al carrer, no dins del microbús.
Té suplent “la Dolors del grupet de 10 a 11”?
No. He tingut sort i fins ara no m’he trobat malament en dies de feina. Només tinc coses quan paro per vacances!
Durant el trajecte acostuma a parlar amb els usuaris?
Normalment no. Però un cop arribes… hi ha persones que necessiten parlar. Intento parlar amb tothom, però sempre hi ha gent amb qui connectes més. Sembla estrany, però un cop allà les persones s’obren més, estan units per un mateix motiu, saben què estan patint. La teràpia ja la comencen a fer entre ells mateixos perquè fan pinya i a mi m’agrada treure aquell somriure que tant costa de veure en aquestes persones. I jo faig pinya amb ells.
Tot i així, vostè és testimoni de persones amb situacions molt dures.
És clar. Són persones que van a fer un tractament oncològic, jo les porto a l’hospital però potser el tractament no els funciona. Aquesta és la part més delicada de la meva feina. I jo n’aprenc molt: actualment hi ha molta supervivència, però amb aquesta feina també estàs molt a prop de la mort.
…
Hi ha persones que ja saben que s’acosta el final de la seva vida, perquè hi ha una metàstasi o entren en algun assaig i no funciona, però ja veus que la persona es comença a acomiadar.
Que dur.
En aquests casos que ja saben que no hi ha res a fer, a vegades continuen venint perquè tenen visita amb el metge, però ja veus que la persona s’està acabant. Això és el que més costa, deixar molta gent enrere.
També hi ha l’altra cara de la moneda.
Sí, la part positiva és que veus que hi ha gent que se’n surt. L’altre dia vam fer l’esmorzar de Nadal que fem cada any i et trobes gent que han pujat al microbús i ara ja no perquè han superat la malaltia. És una gran satisfacció per a mi.
Creu que s’ha de ser d’una pasta diferent per fer aquesta feina?
M’ho diu molta gent, això, però no, jo només estic fent la meva feina!
Li agrada?
M’agrada. Sí que és dura, però també em dona moltes coses.
Per exemple?
Ser persona. Si alguna vegada em trobo en aquesta situació m’agradaria que em tractessin així. A una persona que es troba malament, el món li cau a sobre; si nosaltres podem fer que el nostre microbús sigui un lloc més tranquil i amable, ja estem satisfets.
