“En el conflicte Israel-Palestina tothom es pensa que hi entén, i està amb els uns o els altres”
Entrevistem el periodista i escriptor hispanobritànic John Carlin, que va participar en un acte d’Amnistia Internacional Penedès a Vilafranca
El prestigiós periodista i escriptor hispanobritànic John Carlin va participar divendres al Vinseum de Vilafranca en un dels actes de commemoració dels 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, organitzada per la delegació d’Amnistia Internacional al Penedès. Va consistir en una conversa amb Alfonso López, expresident d’Amnistia Internacional España. Abans de l’acte, Carlin va atendre el 3d8.
Participa en gaires actes com aquest d’Amnistia Internacional Penedès?
Ho havia fet i tenia molt de contacte amb Amnistia Internacional quan treballava de corresponsal a Centreamèrica.
Vostè va conèixer molt bé i va ser biògraf de Nelson Mandela. Què destacaria del personatge?
El seu model com a líder polític. Ningú ha estat tan brillant com ell a l’hora del que intenta fer un polític, que és persuadir i convèncer la gent perquè segueixi el seu camí. Va arribar a l’extrem de guanyar-se els seus enemics més ferotges. És com si, de sobte, Pablo Iglesias convencés Santiago Abascal, només que en el cas de Mandela la diferència era més extrema.
La pel·lícula ‘Invictus’ es va fer a partir del seu llibre ‘El factor humà’. Com ho va viure vostè?
Em va ser beneficiós per al llibre i, per què negar-ho, el fet de portar-lo al cine em va reportar diners.
Ha estat corresponsal en molts conflictes. Com veu els d’Ucraïna i d’Orient Mitjà? Té esperança que es resolguin ràpid?
El d’Ucraïna i Rússia l’he tingut molt present des que va començar i vaig ser a Kíiv el maig i he llegit molt sobre ell, n’he parlat amb molta gent i hi he invertit molta energia emocional, perquè m’indigna profundament. La invasió russa és la qüestió política internacional que veig amb més nitidesa moral des que vaig estar a Sud-àfrica en temps de l’apartheid; és absolutament blanc i negre, no hi veig grisos i sé qui són els bons i els dolents. És una barbaritat i un sense sentit. Ara bé, es pot allargar molt perquè he arribat a llegir d’un escriptor de temes militars molt ben informat que una important ofensiva ucraïnesa no es pot esperar fins al 2025. Imagina’t, doncs! L’estat d’ànim d’Ucraïna és molt fort, però haurà de fer alguna concessió territorial.
I com veu el conflicte Israel-Palestina?
Tot el tema de l’Orient Mitjà també el segueixo amb molta atenció i és una part del món que em desespera. En comparació amb aquest, entendre el conflicte d’Ucraïna és un joc de nens. Només hi he estat un cop, fa 20 anys, i vaig recórrer tota la zona, però penso que el conflicte entre israelians i palestins durarà molt més temps. De fet, fa dècades que dura i potser ni vostè ni jo en veurem el final. Allà, el mal rotllo i l’odi es palpa en el dia a dia.
Hi veu un motiu clar per pensar que la possible resolució del conflicte es farà esperar?
M’he informat molt amb gent que en sap i un pot ser que a Israel i Palestina la religió hi té un paper central, cosa que, per exemple, no passava a Sud-àfrica, on la religió no era un tema de discussió i hi havia terreny per avançar cap a la solució. I apareixen els extremistes dels dos bàndols i tot plegat és un problema, perquè ja no saps qui ha començat primer i les respostes als atacs són cada vegada pitjors.
Per què creu que el conflicte a Palestina interessa informativament parlant molt més que d’altres i, per exemple, les esquerres polítiques d’arreu es mobilitzen més?
Sempre m’ha intrigat que rebi una atenció tan desproporcionada i m’indigna perquè, per exemple, quan a la guerra del Congo havien mort 4 milions de persones no interessava gens. En tots els conflictes a Israel des del 1948 es calcula que han mort unes 140.000 persones. Ara, com que és un conflicte de dècades, tothom es pensa que hi entén i ha identificat els seus equips, les seves tribus, i està amb els uns o els altres. A més, els jueus exerceixen una fascinació molt gran en bona part del món, especialment en el cristià. Són pocs, uns 15 milions, però molt influents.
Diuen que no pots ser president dels Estats Units si no ets partidari d’Israel…
Segurament, no. Però també és incorrecte identificar Israel només amb els jueus.
Parlem de futbol, una altra de les seves passions. Està d’acord amb el seu amic Guardiola, per exemple, que es queixa de l’excés de partits?
Ni ell ni Ancelotti o Xavi són les persones més indicades per parlar-ne, perquè s’han enriquit molt gràcies a les obscenes quantitats de diners que mou el futbol; però hi estic d’acord i els mateixos jugadors, que formen part del sistema, l’estan ‘matxacant’. A més, si hi ha massa partits li restes valor i si tenim sovint un Barça-Madrid es desvirtua i seria com menjar cada dia en un restaurant amb tres estrelles Michelin: li perds el gust.
Com veu el nivell del futbol actual?
Molt bo, amb la Premier com la lliga més potent perquè és la que mou més diners. Si mires vídeos dels anys 60 i 70, el futbol d’ara és molt més ràpid i els jugadors són millors, així com la pressió i la preparació. El Manchester City d’avui guanyaria per 8 a 0 el United campió d’Europa el 1968.
Veu possible que el Girona repeteixi el cas del Leicester i guanyi la lliga?
Ho veig complicat, però m’encantaria, perquè és dels nostres: catalans i, a més, equip petit comparat fins i tot amb el que és el Leicester a Anglaterra. Ara, però, la gran pena del futbol espanyol és aquesta hegemonia entre Barça, Madrid i Atlético de Madrid. Trobo a faltar l’època en què vaig arribar aquí, quan hi havia el ‘Súper Depor’ de la Corunya o també era bo el Celta de Vigo; o anant més enrere, les lligues de la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao.
Què en pensa, de projectes com la Kings League?
No m’interessa ni m’atrau gens. Sé que entusiasma la joventut, però jo soc d’una altra generació.
